Ara sempre m’acompanya un etern soroll d’aigua. Un doll que em brolla de dins del pit, imparable. Dia i nit, dia i nit. Un regalim continuat, com d’aixeta mal tancada i de gotes fugisseres, que en arribar la nit es transforma en una font freda enclavada en la roca viva i l’aigua se’m congela i se’m clava dins de les parets rosades del cor, com estalactites. Tanco els ulls i puc sentir dins meu les punxades contínues en carn tendre i dolorosa. Una vegada i un altre. Cada cop que arriba la foscor i la lluna es penja del meu finestral, temo que se m’acabarà glaçant el cor i no podré respirar amb aquest iceberg enclavat al meu interior. I, mirant el llençol negre inabastable, m’adormo, lleugerament aixafada contra el llit; em pesen els braços, les cames i els ulls, però un temor insaciable, que se’m menja viva, no em deixa descansar.
El matalàs sembla tornar-se inestable, com si l’habitació fos un vaixell enmig de la tempesta. Cap base sòlida. Ja res em sosté

Una d’aquelles nits de solitud, quan acaronava la teva absència, i em sentia totalment engolida pel naufragi i envaïda pel fred, vaig acariciar l’únic que quedava tebi en el meu cos. La fugaç carícia deixà enrere el dolor. Per un moment. Lentament, el meu sexe s’inflava, prenia dimensions colossals, enrogia, bategava sota els meus dits. La respiració agitada. L’excitació. Les meves mans recorrent les meves fràgils fronteres, travessant camins que ja havies recorregut tu. El bassal sec del melic, les ondulacions desèrtiques del meu ventre, la profunda línia de riera d’estiu entre les costelles i, a prop, les dues conques de la meva feminitat: uns pits rodons, tebis i suaus. La temperatura ascendent, la respiració agitada. I tot un rierol de llàgrimes que em feien sentir viva. El plor del cor semblà tenir una via per on escapar-se, alleugerint el seu pes d’aigua a través del meu sexe.