Estimat Àngel:



Avui, se com començar aquesta carta, i el sentit que hi ha en escriure’t una vegada més, com diu Antonio Machado: caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar. Les paraules són els meus passos, cada frase és com una pedra que mostra el camí que em condueix a tu. Un cop més necessito transmetre’t tot allò que encara em resta dins meu i t’he de dir, abans de què arribi el dia que algú esdeveniment m’impedeixi continuar aquest camí.

Vaig acceptar la teva marxa silenciosa i inesperada; però el temps m’ha mostrat que la veritat mai és exacta, que cada realitat amaga tantes veritats com persones implicades en ella. Potser per això tu sempre has volgut el silenci a la paraula; encara que t’agradin com a mi i en això ens assemblen. En això i en altres coses, tots dos ho sabem. Per això m’agrada estar al teu costat dient-te aquestes coses, només pel plaer de dir-te-les, com fan els que s’estimen, en una dolça repetició que enforteix l’amor, com qui rega una planta tots els dies i la veu néixer de del silenci d’una finestra tancada. Ara mateix, el vent mou les cortines de la meva casa.

Si: t’escric per totes les coses que en silenci ens apropen. Potser tinguin més sentit les nostres semblances que les nostres diferencies. Aquelles ens apropen més d’allò que creiem, perquè és de les coses compartides d’on naixen les bones amistats. Clar que, per a que creixen, tenen que sobreviure al dubte, al misteri tantes vegades insistent i implacable, però quasi sempre necessari pels bons descobriments.

Tinc davant el llibre que et vaig escriure, una espècie de diari de la meva amistat envers tu, aquell que mai podré donar-te en mà, encara que hi hagi cops que m’alimenta l’esperança d’un futur possible que em permeti poder donar-te’l i, deixi de ser un projecte de la meva imaginació o del meu deliri. M’aferro a les paraules d’Albert Einsten, la imaginació és més important que el coneixement. Algun cop la existència de les persones està condicionada per la infidelitat a nosaltres mateixos, algun cop en mi vida he estat infidel amb mi mateixa quan m’he negat a escoltar al meu propi cor.

Sense saber com ni perquè, i malgrat la meva racionalitat, s’han mantingut punts de llums que em van il·luminant quan escric. Si fos objecte, seria objectiva, però com sóc subjecte, sóc subjectiva; no tinc per això pretensió d’assolir allò amb ho que ni els déus ni els homes podran cobrir el seu esperit: l’essència de la veritat absoluta. Però, potser perquè sóc imaginativa, puc inclinar-me sobre aquestes fulles per parlar-te no de la veritat, sinó de la meva veritat, de la que porto en el cor. Fa molts anys que vaig aprendre que, si existeix alguna veritat, aquesta es troba en els sentiments i aquests són els que encara en continuen motivant a passejar per aquest camí.