Entrà a casa mig beguda, moguda per una tremolor estranya, amb les sabates a la mà i rient com una estúpida. Jo la mirava, amagada. Deixà que les seves robes volessin amb ella dintre, com un ocellot, per a deixar-se caure sobre el sofà. Vaig fer un pas enrere; jo la mirava i ella no em veia.
Enfonsà el cap entre els coixins, i el riure es va anar fent profund, greu, fins a fer brollar un sanglot –volia apropar-me i acariciar-li el cabell, llarg- tancà els punys i s’anà encongint, desitjant que la màgia tornés aquella aigua en torrents de líquid amniótic per a poder tornar a l’inici dels temps, a la innocència pura –i jo debatent-me entre abraçar-la i oferir-li un alè de seguretat o seguir el meu pla.
Finalment, ella s’aixecà i anà a obrir la finestra, com si no toqués el terra. De bat a bat. La llibertat. I no em vaig poder resistir. Li vaig deixar allà les robes de la seva imaginació amb les que m’havia aixoplugat durant tant de temps, dos solcs a l’esquena van veure créixer unes ales. Les meves ales. Vaig marxar. A l’ampit de la finestra, nua, em vaig girar per mirar-la, li vaig acariciar una galta, el coll... S’estremí. Sentí fred als llavis. Un bes al ventre.

L’endemà, una columna de sol va entrar per la finestra, violentament; les passes de la veïna es convertiren en les Rambles i la ràdio en una orquestra de Hare Krishna dins del meu cap adolorit. Em vaig cagar en tot, això sí, en silenci. Em vaig prendre un cafè, fastiguejada, intentant recordar la nit anterior. Res. Una altre cafè. El cap em rodava. Els músculs de l’esquena em feien mal. Els rínxols s’havien desfet. Em sentia tinyosa per dintre. I, de sobte, allà, vaig veure les seves robes de tots colors, les que jo havia anat teixint des del primer moment que em vaig presentar a la batalla del full en blanc. Després de tants anys, emulant a les meves parelles, havia marxat. Tot em pesava.

Vaig aterrar a la platja i vaig ocultar la meva pell al fred del novembre amb unes ales immenses. Finalment havia conseguit el que em proposava. Les onades em llepaven els peus, lentament m’introduïa dins del mar, somrient, mirant la lluna, vaig aixecar els braços i em vaig enfonsar dins, dins, dins ... fins ésser engolida. Les muses no moren, es dilueixen, tornen a néixer. En obrir els ulls el darrer que vaig veure va ser aigua, aigua per tot, envoltant-me. Els vaig tancar i vaig treure tot l’aire, buidant-me.

Al cap d’uns mesos, quan em creia que m’havia quedat ja completament sola –l’amor es va acomiadar, com bé sap el Sabina, un mes d’abril i la musa no va tornar a aparèixer- el rosa, tancat al Predictor, em va avisar que el meu ventre estava imitant la natura. Com als documentals del 33. Merdaaaaa. Mare soltera, escriptora, trenta anys, pare desconegut, bon currículum per a la criatura. Tot i els inconvenients, m’hi vaig llançar, a l’aventura. Els malucs se’m van anar eixamplant per a encabir una lluna plena, rodona, immensa, tot un món d’aigua.

En obrir els ulls el primer que vaig veure va ésser l’aigua, aigua per tot, envoltant-me, unes petites onades que m’acollien i uns remolinets passant per entre els meus dits remenuts. Jo l’agafava i la deixava anar, com si aquell líquid fossin papallones i no sabia si restava desperta o adormida. De tant en tant hi entraven unes llums roses i grogues, estranyes, i travessaven, sense esma, el meu llac particular, descansaven sobre la meva pell i es diluïen. Un dia, em vaig adonar que també podia moure els peuets, amb esforç, però ja quasi no quedava espai i xocava amb les meves pròpies fronteres. Era llavors quan un vel de calor se m’apropava, durant una estona irradiava una escalfor estranya i agradable, coneguda. Em feia feliç i hi tornava, enjogassada d’aquelles primeres carícies.
Aquell calidoscopi de sentits i sensacions es trencà, s’obrí un dic profund que em tragué d’allà, del meu mar, la meva lluna, el meu territori, i un fort impuls, que ja sempre m’acompanyà, em catapultà a la vida exterior. Dolor. Un plor. Una llum forta. La tibior dels pits. Vaig reconèixer l’escalfor que m’envoltava i em vaig adormir, sense pors.
Jo havia deixat de ser transparent, però la meva pell emanava una llum etèria. Ha restat en mi un gust desmesurat pels vestits de colors. Els llavis freds. Unes estranyes marques a l’esquena, com dues llargues i amagades cicatrius. I un talent incalculable per l’escriptura.
Després de tants segles, bevent, a amagades. el meu propi èxit de la mà d’altres, treballo, ja per fi, per a mi mateixa. I assaboreixo les paraules, retenint-les entre la llengua i el paladar, dolces: per a mi mateixa.