Quants la van estimar? Quants van recórrer la seva innocent pell blanca? Quants van quedar extasiats només mirant les seves sensuals corbes i insinuants formes? Quants la van fotografiar? Quants la contemplaven –somriure estúpid esbossat a la cara- mentre dormia i el sol no gosava despertar-la? Quants s’oblidaven del temps i els conceptes abstractes mentre la besaven?
Ella mai ha regnat en el món dels nombres, no entén de xifres, de sumes, de quantificacions. Ignora la resposta a totes les preguntes anteriors: només sap pintar la vida amb imatges, decorar-la amb paraules, penjar a cada home un adjectiu, a cada petó un acolorit mot. Només sap, també, que el passat ja no torna, que el record pren el tren al present per acabar assegut, mirant amb melangia el pas de les agulles del rellotge, en l’estació del dolor.
I ara qui és ella, que tot ho va donar per amor, que va caure una i altra vegada en el mateix parany de sentiments? Ara ja ningú l’estima. Ningú l’acaricia. Ningú la mira extasiat. Ningú la fotografia. Ningú la contempla. Ningú perd el cap mentre la besa. De tant viure dels homes, li sembla que ja només la seva presència és la cendra de l’amor, les restes d’allò perdut, els negatius oblidats.
De tant creure que ella “és” gràcies a les seves parelles, que viu en tant la miren, l’estimen, la mimen, el fregament amb la soledat l’ha anat cremant, esmicolant, desfent com un estel fugaç caient.