El millor per trencar el gel és parlar d’un mateix, no creu? I parlant de gel, aquí fa un fred.... Sempre m’han dit que sóc un pèl estranya, saps? Sempre tenia curiositat per mirar què hi havia enfora, lluny del protegit món –una espècie de claustre de monges; horrible- on m’estava criant amb les meves germanes. D’on vinc està prohibit fer preguntes... Vius alineada, totalment alienada, aixoplugada en un angoixant silenci. La vida no és res més que un embolcall de foscor impertorbable, envoltada de milers com tu, autòmats que esperen. I esperen. I esperen.
I jo allà, mirant-los, imaginant universos paral•lels on la vida esclatés en color i llums, éssers diferents a mi, veus que parlessin del què els bullia dins, olors noves, sensacions noves, companyes noves... Lluny, lluny, lluny d’aquell femer d’ovelles estúpides i callades, d’aquell silenci, d’aquella negror que t’absorbia. Lluny, lluny, lluny de tot allò que coneixia, de l’interminable celler. I el roig de dins se m’encenia en una descàrrega d’adrenalina i d’il•lusions. Llavors sentia milers d’agulles a l’esquena: totes em miraven. No hi ha res fora -em deien amb una veu rovellada, sense vida des de dins del vidre- només la mort, ningú no torna. I jo sabia que no, que no, que no podia ser...
Uns sorolls secs, cada cop més forts, s’aproparen a mi: passes. Tenia els ulls tancats quan una mena de pressió calenta em va agafar pel coll i em va elevar. Volo, volo, volo vaig pensar mentre les ampolles clavaven en mi els seus temors. Em va costar habituar-me al nou món. De cop, la rebel•lió que havia anat quallant en mi es convertí en pànic a tantes llums, tants colors, tantes veus, tant moviment... Les aranyes havien estat substituïdes per uns animalons alts, grans, amb només quatre potes...temibles. Humans. Tant diferents a nosaltres...
Va ser amor a primera vista. Amb una humana. Ella estava allà, somrient, em va acariciar el vidre i vaig abaixar les parpelles per absorbir aquella sensació fulminant. Aquesta nit ha de ser especial, digué i em va agafar –m’escollí a mi, a mi! Només a mi!- traient-me d’aquell supermercat. De camí a casa seva em repetia a mi mateixa una vegada i una altra “aquesta nit ha de ser especial”, bojament enamorada.
Ella sentia el mateix, segur. Preparà una velada especial, amb espelmes de tèbia llum –que m’absorbien com abans ho havia fet la negror- i el seu perfum que m’embriagava i m’envoltava –com en els temps passats les altres ampolles- i només érem ella i jo. Jo i ella. I tota una nit per davant... Les hores queien com pètals, i la meva enamorada es movia neguitosa pel menjador –deu ser també la seva primera vegada, pensava jo- i guaitava cada dos segons la cursa de les agulles del seu rellotge –pendent de que la nit no s’escurcés per no perdre cap dels nostres segons-.
Finalment se m’acostà –vaig contenir la respiració- amb una mirada de ràbia –ràbia per no haver trencat el gel abans entre dos cors que el destí ha unit- i m’obrí amb la força de la passió quan es desferma. Acostà els seus llavis als meus, em palpava i jo li xiuxiuejava paraules d’amor. Jo li entregava el meu interior, el que havia guardat només per ella, verge. Ballàvem d’alegria pura, d’èxtasis, abraçades. El seu cos i el meu. I el meu contingut roig que s’abocava en la seva càlida boca, retornant-me’l en gotes transparents que marcaven camins d’aigua des de les galtes a la meva pell vidriosa.
L’endemà em tornà a omplir, d’un riu roig menys pur, de ga-rra-fa, dius? Doncs riu de garrafa. Riu no? Vi? Quins puritanismes de la llengua... No em tallis que t’estava parlant i perdo el fil. El cas és que ara sóc la seva amant i cada nit se m’endú d’aquest caixot fred –ne-ve-ra? Nevera, com vulguis- i m’acaricia tendrament...però ja no em besa perquè la passió crema més pels dits –o això em dic per no entristir-me- i només apropa els llavis als gots. Però jo no sóc gelosa, no creguis... Per cert, no ens hem presentat, senyor... formatge? Encantada, senyor formatge, què diu que de tan escoltar-me li piquen? No es preocupi que ara li rasco els pèls...