Era un bosc. Era un llac. Y era una planta dolenta de flors color safra, que vivia a la bora d'un precipici a prop d'un llac. Hi ha qui diu que té la propietat de caminar per les nits, quisvulla que així pensi no va molt lluny de la veritat.

Era un bosc de roures, amb estrañy moixos que volen per damunt de les copes dels arbres; a una plaça que fa la malesa amb lèncrement de quatre camins viu el Roure Princep, no lluny de les aigües que van donat la seva frescor. El vent per un petit cami va arribar al llac dáiües transparents com un mirall. Papallones blaves i amaratsvolen en ascens damunt les aiües. Les Granotes, amb el seu amorosenc cant, converteixen els vents en musica, vessa-se per tot lèntorn.

Una nina va dir al Princep:

-Per què no em dones un cell...?
-No puc -diguè el Princep- no en tics més.
-Però tu est un princep, mana que vingui un! -diguè la nina amb els ulls plens de llàgrimes.
-No. No puc... Hara adèu!

Una sargatana las mirava amb gesto malhumorats. La marieta va dir-le grapan-se a sa esquena.

-El riu que sorte de la terra; les tempestes; el sol; les flors... Els ocells no joguines. Abra fora del bocs, que la nit està arribant.

Jothom la mirava i le va dir ambmolta cortesia:

Furt del bocs de seguida arribarà l`hjora de la Ruda...

-Vull el meu ocellot! -Diguè tot tossuda.
-No! No i no -reponguè la marieta.

Portixen del fullatge més animalets que van voltar a la nina. El Llac escandalitxat de tant i tant aldarull, envià una anciana granota. Pense poder amargar la seva tafanaria una crisàlida sorti de la seva poncella.

Els ocells van adormir-se amb les branquetes del Doure Princip. Al peu de làrbre ha havia tot allò que podia existir. La granota dihué la nina:

-Apa! Bufona, cap a la teva casa.
-Noooo!!!



La nit estava tota oberta i el bosc era ple de taques de tinta ninexa. La Ruda treu fora de la terra les seves arrells amb les closques de muscle. Tè una mirada fosca.
Fón les dotxe, a la lluyania senen les campanes de Sant Pere. Pel cami dels sons la Ruda porta a la nina amb suavitat. Li deixa l'aufènix a les manas. Una llum daurada va inundar tor el bosc. La nina caminà sense mirar el seu entorrn. El bosc dormia. El Llac esgarrifat mirà pel cami que conduia al precipici on vivia la Ruda.

Una fada més petita que una espurna de foc, enfilaba el tronc d'un arbre guan l'au li va a preguntar:

-Quina cosa busques?
-Un joc -diu tot seriota la fada.
-Un joc...? Per aqui?

Responen a cor les aus:

-Per què?
-Es Llargar dèxplicar... que veure el Princep?
Tal com ho dius, no se... -Va observar la marieta.
-La Ruda li ha donat un au fènix perque jogui... -Diu amb tristor la fada.
-Parlarás amb el Princep? -Diu l'au.



-Bè... -El Princep té la mirada trista- jo sóc un home que per circucmstàncies de la meva vida i per un "malviatge", sóc pressoner de les meves il.lusions...