Quan la Marta veié aquell pla general, quedà com un gat espantat, arraulida sobre la butaca del cinema. Els records l’assaltaren des de la pantalla, que regnava magnificant i totpoderosa al seu davant, i des dels costats, sentin-se envoltada d’un soroll estrident i dolorós.
Potser va ser més el so, que no pas la imatge, el que trencà la membrana que la resguardava d’un episodi passat torbador. Les palpitacions. La falta d’aire. La trencadissa de vidres dins del cap. El dolor punxant sota el pit. Un diluvi de sensacions. Un terrabastall interior.
Ell va notar l’ofec de la Marta i li prengué carinyosament la mà. De tant en tant ella es posava nerviosa per certes imatges, sabia com actuar en aquells moments, resguardant-se sempre de voler saber la raó última del seu malestar. Més enllà del tacte enganxós del seu amic –ella no podia entendre la dèria de prendre crispetes amb sucre- sentí la pau i el resguard tranquil que ell li estava oferint. Com sempre, ell la salvava amb el seu càlid afecte.
Una el•lipsis temporal a la pantalla del cinema traslladà la Marta lluny del seu passat –la imatge havia quedat reemplaçada per una altra i el diàleg matà el so estrident; ni el dolor dura eternament- i quedà suaument aïllada damunt la butaca per la seva pròpia bombolla de temps. L’amic no li havia enretirat la mà, totalment concentrat en el film, i ella li mirà, forçant la vista dins la foscor íntima de la sala: la pell clara, els dits llargs, les falanges perfectes, les ungles graciosament mal tallades en les que mai havia reparat. La Marta tancà els ulls per uns segons fugaços i es concentrà en la pressió ínfima i delicada. Obrí els ulls de nou, per deixar-los admirar la seva orella, la seva barbeta afaitada, el seu nas egipci, el perfil estilitzat.
Per què no dir que ell s’estava adonant de tot allò, que sentia que la seva inestable amiga de la infància l’estava observant, que li estava fent ballar les crispetes amb sucre dins l’estómac només per la seva silenciosa mirada, que li cremava la mà (aquella mà que coneixia innocentment fins a la darrera empremta) només de sentir el tacte d’ella?
Ella sentí la necessitat d’explicar aquell funest episodi, el que li havia passat als cinc anys, tres anys abans de trobar-se amb ell a la seva vida. Tot, tot ho sabia de la Marta menys allò. Allò. S’apropà a la seva orella per dir-li-ho –“ara o mai, Marta, ara o mai”- però les paraules s’agombolaven frenètiques fins l’abisme de la seva boca i, per a que no s’escapessin en l’ordre incorrecte, tancà els llavis, molt a prop del imperceptible i ros vellut que li creixia a ell sobre la pell.
Per què no dir que ell es volia fondre, que es desfeia d’amor de sentir a l’orella la humitat tèbia dels llavis de la Marta? Girà la cara cap a ella i la besà, la besà amb tendresa, com si una fina pel•lícula s’interposés entre els seus llavis i els d’ella. El petó travessà els vint anys d’amistat, traspassà els seus cossos, afinà les seves ànimes, omplí el cinema, irradià la ciutat, regà els camps del voltant, donà la volta al món i tornà al punt d’inici sense haver-se desgastat, com un estel fugaç etern i invulnerable.

- Crec que hauríem d’eliminar aquest pla. El general. És massa angoixant i trenca la dinàmica de la pel•lícula –digué algú important, lluny d’aquell petó, d’aquell cinema, d’aquell carrer i d’aquella ciutat. Sobretot, lluny en el temps, mesos abans de que tot allò passés.
- Potser sí, tens raó: no hi pinta res que la nena es trobi sola en el carreró de nit, perseguida per aquell home–digué rotundament un altre, donant la raó al seu cap, com sempre feia- No hi afecta gens.