A fora el remor de la primavera, dins el blau de l’ombra. Sempre em sento més a prop de tu, Ángel, quan m’acosto al silenci. Trobo paraules per inventar-te en aquest món canviant. A vegades, abandono el meu refugi fet de paciència i silencis i dono uns passos pel terra real. Algun cop, quan t’escric, m’arriba el teu somriure divertit. No tornarà mai més, però resta aquest camí de paraules que m’apropen un poc més al teu somriure.
La flama blava s’encén i en ella dansen els records...
Et vas marxar, dolcesa - malenconia, però la meva vida conserva els teus colors. Tu hàlit, eteri, roman flotant en la meva ment. Aquesta distància inventa el misteri d’escriure’t en la nit, transfigurada per les ganes de tornar a veure’t; hauré de parlar dolçament, contenint les ànsies, perquè imagino que només estaràs amb mi una nit. Tu elegiràs l’estació de l’any, un dia qualsevol... Vindràs demesiat aviat, i aquest dia t’hauràs posat casualment la camisa blava.
Puc estirar tant el temps, són tantes les meves possibilitats de trobar-te en la cançó de les paraules. És cert que, en aquest joc senzill, no es troba sempre allò que es busca, i la memòria involuntària s’anuncia per endavant.
Pols a la ciutat, lluna, silenci de nit. El cel, allà a dalt, s’inventa una història, i jo t’espero.
No vaig tenir temps de ser per a tu allò que els dies fan amb els jardins secrets de l’afecte: l’amic, el silenciós, l’apassionat. Ara, quan els dies t’han allunyat tant de les meves mans penso en el teu somriure, llunyà, aquell somriure que no vaig saber arrencar.
Tenint-te en el meu interior, trobo l’altra meitat del món.