Estimada Anna,

Voldria explicar-t'ho d'una manera senzilla, entenedora. Voldria que ho sabessis tal com va passar, sense que sembli que intento convèncer-te de res. Però em resulta difícil trobar les paraules adients; són massa anys els que han passat, massa temps perdut.
M'he perdut tots els teus aniversaris; tampoc no hi era quan vas fer les primeres passes, ni quan vas pronunciar les primeres paraules. No sé què t’agrada menjar, segurament odies la verdura —en això t’assembles a mi. No conec la teva olor. Tampoc no sé de quin color tens els ulls. Però, tot i així, sóc capaç d’imaginar-te: dolça, entremaliada, intel•ligent, seductora… Vull que sàpigues que mai no he deixat de pensar en tu; has estat sempre present en tots els meus actes. Per això, ara que t'has fet gran, vull que coneguis la veritat, la meva veritat.
Vaig conèixer el teu pare essent molt jove, només tenia setze anys, i ell ja n'havia fet trenta-un. Val a dir que era un home encantador que em va enamorar des del primer moment. Jo, llavors, feia primer de bachillerat i anava a l'Institut. El professor que ens donava classe d'història va tenir un accident i ens van posar un substitut, aquest era el teu pare.
Entre tots dos va néixer de seguida una mena de complicitat; quan explicava alguna cosa sempre em mirava per confirmar si ho feia bé i jo li feia un somrís aprovador. Miràvem de trobar-nos a la sortida de classe, tot intentant que semblés cosa de l'atzar, i anàvem a prendre un cafè en un bar a prop de l'Institut. I de mica en mica, sense adonar-nos, la relació es va anar fent més intensa, més íntima.
Recordo aquell dia que em va portar un parell de roses vermelles; era diumenge i la mare no hi era. Jo m'havia quedat a casa per estudiar, ja que tenia els exàmens molt a prop. A mitja tarda van trucar a la porta, vaig estar a punt de no obrir, convençuda que seria la pesada de la meva veïna que venia a fer-la petar, però, com que insistien, vaig aixecar-me a desgrat i vaig obrir la porta. El primer que vaig veure eren les flors, després aparegué ell, vestit amb texans i una camisa de quadres, i el seu somrís tan encisador. El cor em va fer un salt, suposo que em devia enrojolar fins a l'os del moll; no sabia què dir, la llengua se m'entortolligava i era incapaç de lligar cap frase coherent. Va ser ell qui va trencar aquell moment angoixant tot dient: "Hola, com estàs? He pensat que potser et vindria de gust caminar una estona." Després tot va ser més senzill. Vam sortir a passejar; vam parlar de coses intranscendents, de l'Institut, dels estudis... Aquella va ser la primera de moltes altres sortides. La relació és va fer cada cop més intensa, més necessària, fins al punt de no concebre la vida sense estar junts.
Jo llavors no m'adonava de la situació o, potser, no volia adonar-me'n. No volia veure que sempre em portava a llocs solitaris, llocs on ningú no ens pogués veure, allà on ningú no ens conegués.
Un mes després d'aquell passeig em va demanar si volia anar al seu estudi, que era a un parell de quilòmetres de la ciutat. Per a mi aquella situació era nova, mai no havia estat amb un home a soles, emperò ho desitjava tant que no vaig saber negar-m'hi. Les visites a l'estudi es van anar fent cada cop més assídues. Allà no parlàvem gaire, només fèiem l'amor. He de reconèixer que sempre hi vaig anar de bon grat i que mai no em va forçar a fer res que jo no desitgés. Aquesta situació es va allargar fins a final de curs, gairebé uns tres mesos. Llavors va arribar l'estiu i la mare em va fer anar amb ella de vacances, tot i que m'hi vaig resistir, no va haver manera de convèncer-la que em deixés quedar.
Va ser a Llafranc on em vaig adonar que estava embarassada. No et vull amagar que no era un embaràs desitjat i em vaig sentir esporuguida i angoixada. Què podia fer? Ho havia de dir a la mare? I ell, ho havia de saber?
La mare va notar que alguna cosa em passava. Jo li deia que em feia mal el cap, que m'havia fet mal el sopar o que tant de sol no m'esqueia gaire bé. Fins que no vaig poder més i vaig dir-li-ho. El primer moment es va quedar blanca com la cera —vaig espantar-me molt—, però després va reaccionar, i em va pregar que ens asseguérem al jardí i parléssim del problema. Val a dir que la mare era una dona molt forta: el pare ens havia deixat quan jo era un marrec, per la qual cosa m'havia criat tota sola i se n’havia sortit força bé. Vaig explicar-li-ho tot, ho necessitava; tenia molta por, i en aquell moment em sentia com quan era petita i buscava els seus braços per conhortar-me. Volia saber qui m'havia deixat embarassada. Tot i que m'havia fet el seriós propòsit de no dir-li-ho, vaig acabar fent-ho. Va quedar-se callada, com absent, mentre jo me la mirava amb els ulls vermells de tant plorar i amb un nus a la gola que no em deixava parlar.
La mare mai no havia estat partidària de l'avortament, per tant aquesta possibilitat calia descartar-la. Després d'una estona, que a mi em va semblar una eternitat, començà a parlar, recordo amb claredat les seves paraules:
—Ets massa jove per criar un fill, no estàs preparada per a una situació com aquesta. M'agradaria parlar amb el professor per tal que, entre tots, trobéssim la solució més adequada.
Vaig sentir un tremolor que em va recórrer tot el cos, sentia massa vergonya per tornar-lo a veure, però la mare em va deixar molt clar que no podia triar, calia que deixés de plorar i em comportés com una persona adulta.
Ella mateixa li va telefonar i va exigir de parlar-hi. No es va donar a conèixer, tan sols va dir-li que necessitava veure'l per parlar d’un tema que, de ben segur, li interessaria. Un parell de dies després vam anar a Barcelona. Jo em sentia com un gos perdut enmig del bosc. Quan vam arribar al bar, en el qual ens havíem citat, i el vaig veure allà assegut hauria volgut fondre'm. Ell, en veure'ns arribar, primer es va quedar blanc, després groc, per acabar tornant-se vermell com una magrana. La mare va portar el pes de la conversa. No li va retreure res, cosa que li vaig agrair, tan sols va explicar-li els fets i que l'única cosa que volia era buscar una solució amb la qual ningú sortís gaire perjudicat, deixant ben clar, això sí, que l'avortament quedava fora de qualsevol consideració.
Ell es va quedar mut. No sé quan de temps vam estar així, callats, mirant-nos, intentant esbrinar quina cosa pensàvem. Llavors fou la mare que va trencar el silenci. Ella hi havia donat moltes voltes i com que sabia del cert que ell era casat, caldria que, un cop hagués nascut la criatura, ell se’n fes càrrec, amb l'amenaça d'organitzar un escàndol a l'Institut en el cas que s'hi negués.
A mi se'm va gelar la sang, jo no sabia que fos casat, mai no havia pensat en aquella possibilitat. Llavors encara em vaig sentir pitjor, m'havia estat enganyant durant tots aquells mesos, s'havia aprofitat de la meva innocència. I la mare, com podia consentir que després del mal que m'havia fet s'ocupés de la criatura? Quina mena de pare podia ser un professor que es dedica a entabanar les alumnes per endur-se-les al llit?
La mare s'havia assabentat que el teu pare no tenia fills, tot i que feia més de quatre anys que era casat, i que molt probablement mai no els tindria, ja que la seva dona era estèril. Mai no he sabut com ho va esbrinar, és un secret que no vaig aconseguir d'arrencar-li.
No sé per què el teu pare va acceptar, suposo que volia evitar l'escàndol i alhora tenir aquell fill que la seva dona mai no li podria donar, només sé que en aquell moment vaig sentir que el món se'm queia al damunt, però vaig ser incapaç de dir res. Entre la mare i ell van fer els tractes, era com si jo no hi fos, no em van deixar opinar. Semblava que jo no tenia cap dret a dir què pensava.
Durant els set mesos d'embaràs, fins que vas néixer, me'ls vaig passar en una casa que teníem a Girona. Em van prohibir que ho digués a ningú, havia de dir que marxava a estudiar a Anglaterra.
Al principi pensava que seria més senzill. Només calia no pensar en res i deixar passar els dies. Però quan estava de quatre mesos i vaig sentir com et bellugaves a dins meu, alguna cosa se'm va despertar, potser va ser l'instint de mare, no ho sé, només sé que vaig començar a pensar en tu: com series, si tindries els ulls blaus com jo o negres com el teu pare, a qui t'assemblaries. Em deia una vegada i una altra que no havia de pensar en aquestes coses, que jo mai no arribaria a saber-ho. Llavors m'arraulia al meu llit i plorava fins que em guanyava la son.
Varen ser uns mesos terribles, mentre lluitava amb els meus sentiments: d’una part el que volien que fes i de l'altra allò que desitjava fer. Fins que va arribar el dia del part. Aquell dia em vaig llevar d'hora, feia estona que estava desperta i em sentia molt neguitosa. De sobte vaig sentir un dolor molt fort, després un regalim d'aigua que se m'escolava cames avall. Vaig cridar la mare molt espantada i em va confirmar que anava de part. Vam anar de seguida a la clínica. Els dolors cada vegada eren més forts, i amb els dolors augmentava la meva por. No tenia por de parir, la meva por venia de més endins. Sabia que en el moment que naixessis deixaries de pertànyer-me. Havíem compartit nou mesos, havíem anat arreu plegades, una dins l'altra; i ara se t’emportarien, et perdria per sempre.
Va ser un part llarg, semblava que tu pressenties el que passaria quan sortissis. Després de dotze hores vas néixer, ho vas fer amb un esclat de plors. Només vaig poder veure't un moment, em van deixar agafar-te i et vaig fer un petó. Eres tan bonica! Em vas agafar un dit i me'l vas estrènyer amb força. Llavors algú es va atansar i se’t va endur d'una estrebada. Et vaig veure marxar i vaig sentir com si m'arrenquessin una part vital, alguna part sense la qual la meva vida no tornaria a tenir sentit.
Vaig plorar durant molts dies, la mare intentava consolar-me; em deia que aquest dolor em passaria, que la meva vida havia de continuar, que era molt jove i dintre d'uns anys gairebé no em recordaria de res, que em casaria i tindria altres fills que m’omplirien la vida. Suposo que dubtava d’haver pres la decisió correcta i això la feia sentir responsable del meu abaltiment.
Vaig enfonsar-me en una gran depressió que em va tenir gairebé un any sense sortir de casa. De mica en mica vaig començar a sortir-me'n. El dolor continuava, però es feia més suportable. No podia deixar de pensar en tu, però intentava convèncer-me que havia fet el millor, que si t'haguessis quedat amb mi hauries estat molt infeliç. Quan vaig trobar-me amb ànims vaig tornar a l'Institut. El teu pare ja no hi era. Vaig preguntar per ell i ningú no em va saber dir on havia marxat. El seu nom no era a la guia telefònica. Havia desaparegut i amb ell l'última esperança de tornar-te a veure.
Han passat molts anys des d'aquell dia en què vas néixer. Des que va morir la mare, visc sola amb els records. No he trobat cap home prou bo per compartir la vida, sempre m'ha perseguit la por que em tornessin a enganyar.
I ara, que em sento vella i cansada, et necessito més que mai. Necessito la teva companyia, el teu suport, l'escalfor d'una abraçada. Seria tan important per a mi poder rescabalar-te de tanta absència!
Però, tant se val! Segurament que mai no t’han parlat de mi. Has viscut sense saber que tens una altra mare que l’únic pecat que va cometre fou enamorar-se de la persona equivocada en el moment més inoportú, però que mai no s’ha penedit de res del que va fer, només de no ser prou valenta per evitar que se t’enduguessin del seu costat.
Emperò, aquesta carta anirà a parar al mateix calaix que totes les altres que t’he escrit. No sé on vius, tampoc no sé com et dius. Anna només és l’expressió d’un desig, la necessitat d’una certesa, un nom per poder pronunciar-lo quan em sento massa sola.
Però en un racó molt amagat del meu cor sé que d’alguna manera continuem unides i qualsevol dia, en qualsevol cantonada, les nostres mirades es trobaran i ens reconeixerem, encara que només sigui per un moment molt breu.