Dins hi havia molta vegetació, tots els animals, de totes classe estan allí fins hi tot els animals que se havien extingit. Es va anar a rebre un d’eixos éssers però dues vegades més grans i va dir :
-Plimo, limo nolimo limo- i tots els demés éssers se’n van anar- Alba escolta- va dir aquest gran ésser.
Alba es quedà molt sorpresa al veure que podia parlar el mateix idioma i va dir:
- Pots parlar el mateix idioma que jo?
- Sí, de fet puc parlar tots els idiomes del mon.
- Com és que m’he despertat al mig de l’oceà?
- Cada cent anys ve un xiquet de la terra , ell te que salvar-nos- deia mentre caminava amb Alba- uns malvats éssers volen acabar amb nosaltres i per poder viure necessitem un nen humà.
- És a dir... vosaltres no veniu del mateix planeta?
- No, nosaltres som de la terra però ens amaguem en aquest país que nosaltres el considerem el nostre mon. De fet per on has caminat ha sigut una Montana on s’amaga la porta per a poder entrar. Eixos éssers són els malsons dels nens, aquest és el país de la fantasia.
- I... com és això?
- No facis aquest tipus de preguntes que no les podem contestar, ho hem jurat.
- I els xiquets tornen al seus país?
- Són ells els que ho decideixen no es moren, mira- i va ensenyar un poble i tots els xiquets humans que van decidir quedar-se.
- I no es moren?
- No, ningú mor ni creix, hi ha alguns que es queden perquè no creixen o perquè no moren però ningú s’ha quedat per ajudar-nos, si es quedessin per això ja no tindríem que buscar cap xiquet humà.
Alba se’n va anar a jugar amb els xiques que hi havia, ho estaven passant molt be quant de sobte el cel es posà negre, tots els éssers i els xiquets es posaven dins de les cases. Alba a una xiqueta que sàvia fet molt amiga, li pregunta:
- Què està passant?
- Ens ataquen, tens que salvar-nos.
- Però, com?
- Fes el que et diga el cor.
- El cor?
- Si, fes-ho.
Alba estava molt nerviosa, no sabia que fer, ja havien aparegut els malvats éssers, eren iguals que els altres però de color negre, Alba desitjava en totes les seves forces que els malvats éssers es fessin bons, desprès de donar-li bolets al cap va dir:
- Per què els ataqueu?
- Ens avorrim i no sabem que fer- va dir el més gran d’ells.
- Per que us avorriu, no podeu fer el que us dona la gana!
- Ah si? Qui ho a dit?
- Tot el mon ho diu- i va aparèixer un cèrcol de llum que la rodejava per complet.
- Ataqueu-la!.
Van anar a atacar-la, però quant ho feien es tornaven com els altres, es tornaven bons. Van seguir atacant-la, fins que només quedava el gran, va fer dos passos per arrere. Alba va anar avançant, fins que per fi el va tocar i es va tornar com els altres.
Tots felicitaren a Alba i feren una festa per a celebra-ho, quant estaven al mig de la festa Alba va dir:
- Em quedaré ací i no me n’aniré.
- Has descobert el sentit del pergamí- va dir el cap.
- Si el compres, en aquest país tot es pot fer realitat.
- Molt be.
- Be...!!- cridaren de alegria.
- Palimo,¡ limo- cridaren les altres criatures..
Als éssers que s’havien transformat en bons van brillar, això volia dir que es quedava per que volia, perquè no volia que aquells éssers sofrissen. Alba poc a poc va anar aprenen el seu idioma i les seves costums. Quan ja feia cinc anys que hi era, va decidir anar a veure els seus pares per a que no es preocupessin. Li va preguntar al cap, i li va dir que sí. Al arribar a sa casa sa mare la va abraçar i li va dir que estaven molt preocupats per ella. Alba ho va explicar tot i els seus pares la van comprendre i li van deixar anar-se’n, va passar la nit i se’n va tornar.
FI