Hola, em dic Paula, us vaig a contar el que em va passar un dia d’estiu. No tots els somnis acaben quan despertem. Jo estava dormint al xalet dels meus avis, en ma germana. Estava dormint en una habitació de dos llits. Al de la paret dormia ma germana i a l’altre jo. Em vaig despertar de cop, havia tingut un mal son. Ha havia un esquelet que em perseguia i un ancià amb la barba molt llarga que em deia el que tenia que fer, ja no recordo més, però se que hi ha alguna cosa que no em recordo. Vaig mirar per la finestra i encara era de dia, ma germana seguia dormideta com un angelet. Vaig eixir al passadís per anar al bany, però avanç d’entrar una cosa molt estranya il•luminava el passadís. Era la finestra, els raigs de sol que hi entrava. No podia se! Era de dia? A la finestra de la meua habitació hi era de nit. Pensava que eren imaginacions meues, com que vaig entrar a l’habitació i per la finestra era de nit. Vaig tornar a mirar la finestra del passadís i era de dia. Em vaig pegar algunes vofetades, però res tot seguia igual.

Vaig provar de despertar a ma germana però res ella no responia, pareixia que estigués morta, però era impossible perquè estava roncant. Vaig baixar al pis de baix, al entrar a l’habitació dels meus avis vaig veure al terra unes taques negres. No hi vaig fer cas i vaig entrar. Estaven com ma germana, roncant i per molt que els feies no es despertaven. Volia sortir fora per vore el cel. Vaig buscar les claus de la porta. Estaven al menjador, dins d’un pot de vidre al tocador. Vaig obrir la porta, només obrir-la vaig veure un ancià com el del somni. Jo espantada, vaig fer uns passos arrere. Però aquest ancià em digué:

-No em tens que tenir por, no et faré mal. T’explicaré el que has fet i perquè és mig de dia i de nit.

Jo espantada vaig agafar una de les cadires de la taula del menjador per a que es sentés. Ell continuà explicant:

-És mig de dia... i mig de nit- i el ancià va tossir amb tos seca- perquè tu has fet un crim...
-Que?- vaig dir pensant que està mig xalat.
- ...el crim de la traïció...
-Eeeh?- vaig dir mentre pensava que estava mal del cap.
-...en el somni que has tingut avui- va tornar a tossir- li vas prometre a un xic que no el trairies anant-te a l’Arc de San Martí.

Ara ja recordo tot el somni: estava plovent i em vaig trobar a un noi, que em va dir que no muntés a l’Arc de San Martí quan parés de ploure, però jo hi vaig muntar i eixe noi es va convertir en esquelet i es posà perseguir-me i va aparèixer l’ancià que em deia que... no ho recordo.

-És impossible! Tot es mentida el somni l’ai tingut perquè... l’ai tingut! I ara sortiré fora i tot serà com sempre!
-Però a que no recordes el que ta el ancià del somni.
-Mm, no però es igual!

Vaig eixir a fora, em vaig dur un bon ensurt era la part dreta, on esta la barbacoa i el rebost era tot de nit, i la part on esta el bardissa era tota de dia, al voltant del xalet estava cobert d’arbres i de plantes molt estranyes. Vaig anar corrents a buscar la meua gossa, la cridava:

-Negrita, Negrita...!

Jo, espantada vaig entrar corrents i a aquell misteriós ancià li vaig preguntar:

-Què passa? Com es que tots estan dormint? I on és la meua gossa? Contesta!
-Passa, que una vegada cada sent anys- i es va posar a tossir- els esperits posen a prova els somnis d’un xiquet o xiqueta, per a veure si son de traïció o no... –no parava de tossir em pensava que s’ofegaria però no ell va continuar parlant- si resulta que son de traïció el temps s’atura, es mig de dia i mig de nit.
-Com es que tots estan dormint? Que se suposa que tinc que fer?
-El temps s’ha aturat i tot s’ha parat- torna tossir- tens d’anar pels arbres que envolten el xalet i busca als esperits, ells te diran que fer.
-A quina part del bosc estan?- i vaig preguntar.
-Agafa aquest mapa... segueix el camí fins a que et trobes un riu.
-Un riu?- vaig preguntar estranyada- avanç no hi havia cap riu.
-Ja ho se, no et puc explicar més, a mi em va passar el mateix i estic desterrat en els esperits per ha sempre.
-Però...- el ancià sense saber com va desaparèixer.

Al mapa hi havia un comí pintat de roig, que passava per unes calaveres, continuava fins arribar a un lleó, després al riu i finalment el castell dels esperits. Jo com de jugar a pirates no en sé molt, vaig sortir a la part de darrere del xalet. Continuava havent els galliners amb les gallines, per cert, totes dormides, la llenya, l’hivernacle i on fiquen els meus avis la màquina de llaurà. Ara que em fixo, el mapa al principi de tot hi ha una flor molt brillant, de colo blau amb la tija taronja, fantàstic però veritat. Vaig buscar i buscar la flor per a veure si passava alguna cosa. Vaig mirar per el hivernacle, pel galliner, per cada racó i no la vaig robar. Continuava buscat i com no la vaig trobar vaig caminar pel al bosc.

Hi havia micos amb el cos prim i el cap més gran que el meu, tots em miraven en una mala cara. Un mico em va agarrar el braç i tot corrent em va dur fins a un paisatge fantàstic. El animals estranys com: una serp de dos caps, un tigre de color blau o una girafa de mida com un gos, brillaven, també les plantes. Vaig pensar que per aquí devia estar la flor que busco. El mico em portava a un lloc desconegut, de sobte el mapa es va posar a brillar. Pensava que eixa flor devia estar prop. I no me equivocava el mapa cada vegada brillava més i més fort. Per fi, el mico es va aturar, no se perquè, i es va quedar mirant una flor, em vaig fixar i era la mateixa que la del mapa. La vaig agafar i al mapa senyalava on era jo i els animals que hi havia.

-Per fi, em pensava que no la trobaria- i em vaig relaxar.
-Ah si parla!- va dir el mico.
-Què? – em vaig estranyar.

Un silenci absolut entre el mico i jo, tant sols es sentia els soroll típics de la selva, als animals. De sobte el mico va dir:

-Compte!- va exclamar el mico i em va tirar a terra.

Un gran cavall va passar sobre nosaltres. Era de color blanc, el pel el tenia de color taronja i al front tenia una banya daurada.

-És el cavall miraculós- va dir el mico- es l’ànima del bosc, plantes, animals i esperits viuen entorn a ell- e l cavall es va girar i va dir:

-I també al voltant del cavall obscur.
-No entenc res!- vaig dir tota estranyada- primer es mig de dia i mig de nit, tots estan dormint, apareix un ancià i em diu que he fet un crim, no trobo la meua gossa, apareix un bosc que els animals parlen. Es pot saber que passa!?
-Aquell ancià no te ha explicat res més?- va preguntar el cavall.
-No, diu que tinc que buscar als esperits i m’ha donat aquest mapa- jo el vaig ensenyar.

Els dos animals es van mirar amb cara estranya, jo no entenia perquè es miraven d’esta manera només es un mapa qualsevol.

-Aquest és el mapa dels esperits que fa 100 anys que s’havia perdut el rastre – va dir el cavall- ens pensaven que l’havien destruït, es el mapa que indica on viuen els esperits, amb ells viu el cavall obscur.
-Tenim que seguir les indicacions del mapa- va dir el mico.
-L’ancià m’ha dit que ma d’aturar al riu- vaig dir jo.
-Al riu?- va preguntar el mico- si el riu es el lloc més segur de la selva, això per als que saben nedar.
-Munteu- va dir el cavall- i anirem a la casa dels esperits.

Tots dos van muntar, va mirar el mapa i vam continuar. Anava molt veloç, com anava molt de presa no podia veure molt be el paisatge, però hi havia coses fantàstiques: gals de colors cadascun era de un color distint a penes es repetien, bous amb ales i gossos amb tres banyes i caragols gegants. Quant vam arribar a un lloc que hi havia dos camins em va dir:

-Per on hi ha que seguir?
-Aaaaaa...- vaig dubtar.
-Porta! L’està mirant al revés- ens va dir el mico- a l’esquerra.
-Mira, algú s’aproxima- vaig dir i el mico va mirar.
-Sí, és veritat- va contestar el mico.
-Hola!!- va dir una criatura estranya.

Eixa criatura va passar per damunt del cavall i el va fer caure, jo em vaig quedar al•lucinada del que podia fer. El cavall es va alçar de seguida i el mico em va portar al costat d’un arbre.

-Vés te’n- va dir el cavall.
-Ens acabem de veure i em fas fora?- va contestar.

Per fi havia aconseguit veure eixa criatura, era un cavall negre, amb el pel gris i tres banyes al cap. Aquest cavall es va posar a barallar-se amb el cavall miraculós. Jo li vaig xiuxiuejar al mico:

-Es pot saber qui és aquest cavall?- li vaig preguntar.
-És el cavall obscur, és molt perillós.
-Per aquí no saben qui soc- va dir el cavall obscur de manera arrogant- ja es fa tard els vaig a dir als esperits que ja esteu en camí.
-Deixa'ls estar- va dir el cavall miraculós.
-Uii! Es fa tard ja els diré als esperits que us he vist se’n va anar, jo li vaig preguntar al cavall miraculós:

-Com és que us porteu tan malament tots dos?
-Es que part d’aquest mon creu en el cavall obscur i l’altra part del cavall miraculós- va dir el mico.
-No entenc rés...- vaig dir jo.
-Vinga marxem – va dir el cavall miraculós.

Vam muntar damunt del cavall, ell es va prendre amb tranquil•litat i ara anava molt més lent, anava al pas. No entenia perquè anava tant a poc a poc, potser estava cansat? Com que li vaig preguntar al mico molt fluixet:

-Com es que ara no corre?
-Jo crec que es perquè quan el cavall obscur ens ha atacat, ell no estava per els perills que hi ha al bosc, sinó per arribar prompte a la casa dels esperits, i per poc ens fem mal aquest cop i bol que es torno ha repetir- em va xiuxiuejar al mico.
-Porta al mapa- va dir el cavall.

Jo vaig donar-li, va girar. Ara el paisatge canviava molt hi havia esquelets penjats als arbres, notava la sensació de que tots ens miraven, vaig pensar que eren manies meves. Ara que em fixo, al cavall i al mico tenien una cara molt rara. Vam veure tres calaveres gegants. Tots bocabadats vam discutir una mica i vam decidir entrar en la del mig. Notàvem que algú ens seguia, el cavall es va girar i vam veure molts esquelets. Va apretar a córrer, veloç. Jo crec que avanç pressentia açò i anava a poc a poc per a guardar forces. Vam arribar a un punt que no podíem passar perquè no ha havia sòl. El cavall va saltar però no va arribar i ens vam caure al buit, no ens amollàvem. Al cavall se li veia cara de culpable que ens havíem caigut, va desplegar unes precioses ales de plomes blanques i ens va muntar a dalt.

Els esquelets van saltar alguns es caien i altres passàvem, només vam passar cinc. El cavall seguia volant, molt veloç vam veure una porta anàvem a sortir, però un esquelet en una corda la tirar i em va agarrar el peu. Jo em vaig caure i el esquelet m'arrossegava fins al forat, em volia tirar. Però el moco va saltar del cavall i va tirar al esquelet al forat. Els altres quatre em perseguien, anava cap ala porta, però uns metres avanç d'abastar-la vaig entropessar i em vaig caure. El cavall ho va veure i va anar a ajudar-me. Vaig muntar damunt d’ell i vam anar a ajudar al mico amb els esquelets. El cavall va volar cap a ells i els va tirar a terra, el mico va saltar damunt del cavall. Vam anar cap a la sortida, uns instants després la porta es començava a tancar. El cavall més ràpid que mai, va anar cap a l’eixida i vam sortir, però va anar suficient ràpid que la porta es tancar i li va enganxar una ala. El mico i jo vam intentar llevar-la, ho vam aconseguir però se li van quedar enganxades a la porta unes poques plomes. Jo vaig provar de caminar però no vaig poder, em feia mal el peu de la caiguda d’avanç. Aleshores, el cavall em va dir:

-Ja s'està fent fosc, anem a buscar algun lloc per a dormir.

Vam anar a parar a una cova que es creia que no vivia ningú, però vivia una família de micos, els vam preguntar de poder passar la nit a la cava i ens van dir que sí. A la família hi havia: un pare una mica gros, una mare que tot ho veia malament, dos fills que volien que tot es ho faigueren, una filla molt bonica i un avi molt savi. Ens van donar una mica de menjar i jo vaig fer una conversació en la filla:

-Com et dius?- la vaig preguntar.
-Suraki, i tú?
-Jo, Paula, saps alguna cosa sobre els esperits?
-Vine, te ensenyo una cosa.

Jo la vaig seguir i em va donar un paper que era el mapa de la casa dels esperits. La vaig mirar als ulls i vaig somriure. Va anar cap al seu llit i es va gitar em va fer un lloc, i es va adormir. Em vaig gitar amb ella i em vaig fer l’adormida, vaig veure com un mico va mirar a l’habitació, no vaig a aconseguir veure qui era. Sentia com parlaven dels esperits i deien que un lleó vigilava el cavall fosc i en un tros de pel seu podíem controlar al cavall fosc. Es va fer e dia i vam sortir, Suraki ens volia acompanyar li vam dir que si, ella es va acomiadar dels seus pares i vam continuar el viatge. El cavall que tenia el mapa anava a la d'ell, suposo que sabia llegir els mapes, per sinó pobre d’ell, jo crec casi segur que volia anar a buscar al lleó per a poder arrancar-li pel i poder controlar al cavall fosc. Vam arribar on estava el lleó, era molt gran, li van dir això dels pèls, el lleó els hi deixava a canvi de la fruita miraculosa i la mona se’n va traure una de la pell. Ens vam quedar sorpresos, i resulta que tenia una butxaca on es guardava el menjar. El lleó es va deixar que li arranquen el pel, que la mona se’l va guardar a la butxaca. Quant es va menjar li van sortir unes ales, i el cavall li va dir:

-Vine ens acompanayaràs a la casa dels esperits.

El lleó ens va seguir, els micos van muntar al llom del lleó per a que el cavall no dugués tant de pes. Quant vam arribar al riu, el cavall i el lleó el van saltar, però hi havia una paret transparent i ens vam caure al riu. No se perquè però hi havien piranyes que no ens paraven de mossegar. Però el cavall va fer un escut suficient gran per a tots i les piranyes no ens podien ni tocar. Va aparèixer l’ancià flotant per l’aigua que ens va trencar l’escut i va desaparèixer. El cavall i el lleó van volar, i jo agafada a la pota del cavall i els micos de les meues cames. El cavall va tirar raigs i el lleó foc per la boca i van trencar la paret. Vam passar per dins i vam respirar una mica d’aire i vam continuar cap a la casa dels esperits, sort que al mapa no havia passat res. Quan vam arribar, jo vaig traure el mapa del castell, però l’aigua havia esborrat la pintura. Jo, trista, vaig abraçar al cavall. Com que per la porta no podíem entrar el cavall i el lleó van volar cap a dalt. Allà ens esperaven el cavall obscur, uns quants esperits i deu esquelets. El cavall fosc va dir:

-Us estava esperant, ataqueu!

Els esperits anàvem cap al cavall, i els esquelets cap al lleó. Un esquelet anava a per mi, ja vaig retrocedir i em vaig caure, vaig vore un arc i unes fletxes. Vaig dispar al esquelet i es va desfer. Li vaig donar un cop de ma al lleó, amb les fletxes anava destruint als esquelets. Entonces el lleó va anar a ajudar al cavall, als micos, no els agradava quedar-se sense fer res, conque tots junt van acabar en un esperit. Quant havien guanyat a tots els esperits, el cavall obscur va anar cap al cavall miraculós. El va tombar a terra. No li quedaven forces, no me entranya, portant-nos al llom, després les piranyes, traure ragis per la boca, volar asta aquí i finalment juitar contra els esperits. El lleó es va posar davant i va deixar mal ferit al cavall obscur, que ell com estava furiós va clavar la banya que tenia al front al lleó, que este quedà mal ferit. Els micos vam anar, a per ell però amb una bufada els va fer fora. Només quedava jo, que li vaig tirar una fletxa però com les mans em tremolàvem vaig fallar. Ara només me’n quedava una, el cavall obscur va anar cap a mi, i quant només estava a un metre meu li vaig disparar la fletxa i vaig acabar amb ell. Els micos es van despertar i el cavall es va recuperar, però el lleó continuava estès a terra. El vam rodejar tots, com no es movia, els micos i jo ens vam posar a plorar, les llàgrimes caient sobre ell, i quan al cavall li va caure una ploma damunt del lleó ell es va despertar i tots ens vam alegrar. Jo estava esapareixen perqué tot s’havia acabat el cavall em va donar unes plomes que me les vaig posar al a butxaca.

Quan me vaig despertar estava al mig del passadís, vaig mirar i era de dia a tots dos costats, els meus iaios estaven desperts, ma germana esta al asseu i la meva gosa lladrava. Jo sabia que havia sigut realitat perquè tenia les plomes del cavall al a butxaca
Hola, em dic Paula, us vaig a contar el que em va passar un dia d’estiu. No tots els somnis acaben quan despertem. Jo estava dormint al xalet dels meus avis, en ma germana. Estava dormint en una habitació de dos llits. Al de la paret dormia ma germana i a l’altre jo. Em vaig despertar de cop, havia tingut un mal son. Ha havia un esquelet que em perseguia i un ancià amb la barba molt llarga que em deia el que tenia que fer, ja no recordo més, però se que hi ha alguna cosa que no em recordo. Vaig mirar per la finestra i encara era de dia, ma germana seguia dormideta com un angelet. Vaig eixir al passadís per anar al bany, però avanç d’entrar una cosa molt estranya il•luminava el passadís. Era la finestra, els raigs de sol que hi entrava. No podia se! Era de dia? A la finestra de la meua habitació hi era de nit. Pensava que eren imaginacions meues, com que vaig entrar a l’habitació i per la finestra era de nit. Vaig tornar a mirar la finestra del passadís i era de dia. Em vaig pegar algunes vofetades, però res tot seguia igual.

Vaig provar de despertar a ma germana però res ella no responia, pareixia que estigués morta, però era impossible perquè estava roncant. Vaig baixar al pis de baix, al entrar a l’habitació dels meus avis vaig veure al terra unes taques negres. No hi vaig fer cas i vaig entrar. Estaven com ma germana, roncant i per molt que els feies no es despertaven. Volia sortir fora per vore el cel. Vaig buscar les claus de la porta. Estaven al menjador, dins d’un pot de vidre al tocador. Vaig obrir la porta, només obrir-la vaig veure un ancià com el del somni. Jo espantada, vaig fer uns passos arrere. Però aquest ancià em digué:

-No em tens que tenir por, no et faré mal. T’explicaré el que has fet i perquè és mig de dia i de nit.

Jo espantada vaig agafar una de les cadires de la taula del menjador per a que es sentés. Ell continuà explicant:

-És mig de dia... i mig de nit- i el ancià va tossir amb tos seca- perquè tu has fet un crim...
-Que?- vaig dir pensant que està mig xalat.
- ...el crim de la traïció...
-Eeeh?- vaig dir mentre pensava que estava mal del cap.
-...en el somni que has tingut avui- va tornar a tossir- li vas prometre a un xic que no el trairies anant-te a l’Arc de San Martí.

Ara ja recordo tot el somni: estava plovent i em vaig trobar a un noi, que em va dir que no muntés a l’Arc de San Martí quan parés de ploure, però jo hi vaig muntar i eixe noi es va convertir en esquelet i es posà perseguir-me i va aparèixer l’ancià que em deia que... no ho recordo.

-És impossible! Tot es mentida el somni l’ai tingut perquè... l’ai tingut! I ara sortiré fora i tot serà com sempre!
-Però a que no recordes el que ta el ancià del somni.
-Mm, no però es igual!

Vaig eixir a fora, em vaig dur un bon ensurt era la part dreta, on esta la barbacoa i el rebost era tot de nit, i la part on esta el bardissa era tota de dia, al voltant del xalet estava cobert d’arbres i de plantes molt estranyes. Vaig anar corrents a buscar la meua gossa, la cridava:

-Negrita, Negrita...!

Jo, espantada vaig entrar corrents i a aquell misteriós ancià li vaig preguntar:

-Què passa? Com es que tots estan dormint? I on és la meua gossa? Contesta!
-Passa, que una vegada cada sent anys- i es va posar a tossir- els esperits posen a prova els somnis d’un xiquet o xiqueta, per a veure si son de traïció o no... –no parava de tossir em pensava que s’ofegaria però no ell va continuar parlant- si resulta que son de traïció el temps s’atura, es mig de dia i mig de nit.
-Com es que tots estan dormint? Que se suposa que tinc que fer?
-El temps s’ha aturat i tot s’ha parat- torna tossir- tens d’anar pels arbres que envolten el xalet i busca als esperits, ells te diran que fer.
-A quina part del bosc estan?- i vaig preguntar.
-Agafa aquest mapa... segueix el camí fins a que et trobes un riu.
-Un riu?- vaig preguntar estranyada- avanç no hi havia cap riu.
-Ja ho se, no et puc explicar més, a mi em va passar el mateix i estic desterrat en els esperits per ha sempre.
-Però...- el ancià sense saber com va desaparèixer.

Al mapa hi havia un comí pintat de roig, que passava per unes calaveres, continuava fins arribar a un lleó, després al riu i finalment el castell dels esperits. Jo com de jugar a pirates no en sé molt, vaig sortir a la part de darrere del xalet. Continuava havent els galliners amb les gallines, per cert, totes dormides, la llenya, l’hivernacle i on fiquen els meus avis la màquina de llaurà. Ara que em fixo, el mapa al principi de tot hi ha una flor molt brillant, de colo blau amb la tija taronja, fantàstic però veritat. Vaig buscar i buscar la flor per a veure si passava alguna cosa. Vaig mirar per el hivernacle, pel galliner, per cada racó i no la vaig robar. Continuava buscat i com no la vaig trobar vaig caminar pel al bosc.

Hi havia micos amb el cos prim i el cap més gran que el meu, tots em miraven en una mala cara. Un mico em va agarrar el braç i tot corrent em va dur fins a un paisatge fantàstic. El animals estranys com: una serp de dos caps, un tigre de color blau o una girafa de mida com un gos, brillaven, també les plantes. Vaig pensar que per aquí devia estar la flor que busco. El mico em portava a un lloc desconegut, de sobte el mapa es va posar a brillar. Pensava que eixa flor devia estar prop. I no me equivocava el mapa cada vegada brillava més i més fort. Per fi, el mico es va aturar, no se perquè, i es va quedar mirant una flor, em vaig fixar i era la mateixa que la del mapa. La vaig agafar i al mapa senyalava on era jo i els animals que hi havia.

-Per fi, em pensava que no la trobaria- i em vaig relaxar.
-Ah si parla!- va dir el mico.
-Què? – em vaig estranyar.

Un silenci absolut entre el mico i jo, tant sols es sentia els soroll típics de la selva, als animals. De sobte el mico va dir:

-Compte!- va exclamar el mico i em va tirar a terra.

Un gran cavall va passar sobre nosaltres. Era de color blanc, el pel el tenia de color taronja i al front tenia una banya daurada.

-És el cavall miraculós- va dir el mico- es l’ànima del bosc, plantes, animals i esperits viuen entorn a ell- e l cavall es va girar i va dir:

-I també al voltant del cavall obscur.
-No entenc res!- vaig dir tota estranyada- primer es mig de dia i mig de nit, tots estan dormint, apareix un ancià i em diu que he fet un crim, no trobo la meua gossa, apareix un bosc que els animals parlen. Es pot saber que passa!?
-Aquell ancià no te ha explicat res més?- va preguntar el cavall.
-No, diu que tinc que buscar als esperits i m’ha donat aquest mapa- jo el vaig ensenyar.

Els dos animals es van mirar amb cara estranya, jo no entenia perquè es miraven d’esta manera només es un mapa qualsevol.

-Aquest és el mapa dels esperits que fa 100 anys que s’havia perdut el rastre – va dir el cavall- ens pensaven que l’havien destruït, es el mapa que indica on viuen els esperits, amb ells viu el cavall obscur.
-Tenim que seguir les indicacions del mapa- va dir el mico.
-L’ancià m’ha dit que ma d’aturar al riu- vaig dir jo.
-Al riu?- va preguntar el mico- si el riu es el lloc més segur de la selva, això per als que saben nedar.
-Munteu- va dir el cavall- i anirem a la casa dels esperits.

Tots dos van muntar, va mirar el mapa i vam continuar. Anava molt veloç, com anava molt de presa no podia veure molt be el paisatge, però hi havia coses fantàstiques: gals de colors cadascun era de un color distint a penes es repetien, bous amb ales i gossos amb tres banyes i caragols gegants. Quant vam arribar a un lloc que hi havia dos camins em va dir:

-Per on hi ha que seguir?
-Aaaaaa...- vaig dubtar.
-Porta! L’està mirant al revés- ens va dir el mico- a l’esquerra.
-Mira, algú s’aproxima- vaig dir i el mico va mirar.
-Sí, és veritat- va contestar el mico.
-Hola!!- va dir una criatura estranya.

Eixa criatura va passar per damunt del cavall i el va fer caure, jo em vaig quedar al•lucinada del que podia fer. El cavall es va alçar de seguida i el mico em va portar al costat d’un arbre.

-Vés te’n- va dir el cavall.
-Ens acabem de veure i em fas fora?- va contestar.

Per fi havia aconseguit veure eixa criatura, era un cavall negre, amb el pel gris i tres banyes al cap. Aquest cavall es va posar a barallar-se amb el cavall miraculós. Jo li vaig xiuxiuejar al mico:

-Es pot saber qui és aquest cavall?- li vaig preguntar.
-És el cavall obscur, és molt perillós.
-Per aquí no saben qui soc- va dir el cavall obscur de manera arrogant- ja es fa tard els vaig a dir als esperits que ja esteu en camí.
-Deixa'ls estar- va dir el cavall miraculós.
-Uii! Es fa tard ja els diré als esperits que us he vist se’n va anar, jo li vaig preguntar al cavall miraculós:

-Com és que us porteu tan malament tots dos?
-Es que part d’aquest mon creu en el cavall obscur i l’altra part del cavall miraculós- va dir el mico.
-No entenc rés...- vaig dir jo.
-Vinga marxem – va dir el cavall miraculós.

Vam muntar damunt del cavall, ell es va prendre amb tranquil•litat i ara anava molt més lent, anava al pas. No entenia perquè anava tant a poc a poc, potser estava cansat? Com que li vaig preguntar al mico molt fluixet:

-Com es que ara no corre?
-Jo crec que es perquè quan el cavall obscur ens ha atacat, ell no estava per els perills que hi ha al bosc, sinó per arribar prompte a la casa dels esperits, i per poc ens fem mal aquest cop i bol que es torno ha repetir- em va xiuxiuejar al mico.
-Porta al mapa- va dir el cavall.

Jo vaig donar-li, va girar. Ara el paisatge canviava molt hi havia esquelets penjats als arbres, notava la sensació de que tots ens miraven, vaig pensar que eren manies meves. Ara que em fixo, al cavall i al mico tenien una cara molt rara. Vam veure tres calaveres gegants. Tots bocabadats vam discutir una mica i vam decidir entrar en la del mig. Notàvem que algú ens seguia, el cavall es va girar i vam veure molts esquelets. Va apretar a córrer, veloç. Jo crec que avanç pressentia açò i anava a poc a poc per a guardar forces. Vam arribar a un punt que no podíem passar perquè no ha havia sòl. El cavall va saltar però no va arribar i ens vam caure al buit, no ens amollàvem. Al cavall se li veia cara de culpable que ens havíem caigut, va desplegar unes precioses ales de plomes blanques i ens va muntar a dalt.

Els esquelets van saltar alguns es caien i altres passàvem, només vam passar cinc. El cavall seguia volant, molt veloç vam veure una porta anàvem a sortir, però un esquelet en una corda la tirar i em va agarrar el peu. Jo em vaig caure i el esquelet m'arrossegava fins al forat, em volia tirar. Però el moco va saltar del cavall i va tirar al esquelet al forat. Els altres quatre em perseguien, anava cap ala porta, però uns metres avanç d'abastar-la vaig entropessar i em vaig caure. El cavall ho va veure i va anar a ajudar-me. Vaig muntar damunt d’ell i vam anar a ajudar al mico amb els esquelets. El cavall va volar cap a ells i els va tirar a terra, el mico va saltar damunt del cavall. Vam anar cap a la sortida, uns instants després la porta es començava a tancar. El cavall més ràpid que mai, va anar cap a l’eixida i vam sortir, però va anar suficient ràpid que la porta es tancar i li va enganxar una ala. El mico i jo vam intentar llevar-la, ho vam aconseguir però se li van quedar enganxades a la porta unes poques plomes. Jo vaig provar de caminar però no vaig poder, em feia mal el peu de la caiguda d’avanç. Aleshores, el cavall em va dir:

-Ja s'està fent fosc, anem a buscar algun lloc per a dormir.

Vam anar a parar a una cova que es creia que no vivia ningú, però vivia una família de micos, els vam preguntar de poder passar la nit a la cava i ens van dir que sí. A la família hi havia: un pare una mica gros, una mare que tot ho veia malament, dos fills que volien que tot es ho faigueren, una filla molt bonica i un avi molt savi. Ens van donar una mica de menjar i jo vaig fer una conversació en la filla:

-Com et dius?- la vaig preguntar.
-Suraki, i tú?
-Jo, Paula, saps alguna cosa sobre els esperits?
-Vine, te ensenyo una cosa.

Jo la vaig seguir i em va donar un paper que era el mapa de la casa dels esperits. La vaig mirar als ulls i vaig somriure. Va anar cap al seu llit i es va gitar em va fer un lloc, i es va adormir. Em vaig gitar amb ella i em vaig fer l’adormida, vaig veure com un mico va mirar a l’habitació, no vaig a aconseguir veure qui era. Sentia com parlaven dels esperits i deien que un lleó vigilava el cavall fosc i en un tros de pel seu podíem controlar al cavall fosc. Es va fer e dia i vam sortir, Suraki ens volia acompanyar li vam dir que si, ella es va acomiadar dels seus pares i vam continuar el viatge. El cavall que tenia el mapa anava a la d'ell, suposo que sabia llegir els mapes, per sinó pobre d’ell, jo crec casi segur que volia anar a buscar al lleó per a poder arrancar-li pel i poder controlar al cavall fosc. Vam arribar on estava el lleó, era molt gran, li van dir això dels pèls, el lleó els hi deixava a canvi de la fruita miraculosa i la mona se’n va traure una de la pell. Ens vam quedar sorpresos, i resulta que tenia una butxaca on es guardava el menjar. El lleó es va deixar que li arranquen el pel, que la mona se’l va guardar a la butxaca. Quant es va menjar li van sortir unes ales, i el cavall li va dir:

-Vine ens acompanayaràs a la casa dels esperits.

El lleó ens va seguir, els micos van muntar al llom del lleó per a que el cavall no dugués tant de pes. Quant vam arribar al riu, el cavall i el lleó el van saltar, però hi havia una paret transparent i ens vam caure al riu. No se perquè però hi havien piranyes que no ens paraven de mossegar. Però el cavall va fer un escut suficient gran per a tots i les piranyes no ens podien ni tocar. Va aparèixer l’ancià flotant per l’aigua que ens va trencar l’escut i va desaparèixer. El cavall i el lleó van volar, i jo agafada a la pota del cavall i els micos de les meues cames. El cavall va tirar raigs i el lleó foc per la boca i van trencar la paret. Vam passar per dins i vam respirar una mica d’aire i vam continuar cap a la casa dels esperits, sort que al mapa no havia passat res. Quan vam arribar, jo vaig traure el mapa del castell, però l’aigua havia esborrat la pintura. Jo, trista, vaig abraçar al cavall. Com que per la porta no podíem entrar el cavall i el lleó van volar cap a dalt. Allà ens esperaven el cavall obscur, uns quants esperits i deu esquelets. El cavall fosc va dir:

-Us estava esperant, ataqueu!

Els esperits anàvem cap al cavall, i els esquelets cap al lleó. Un esquelet anava a per mi, ja vaig retrocedir i em vaig caure, vaig vore un arc i unes fletxes. Vaig dispar al esquelet i es va desfer. Li vaig donar un cop de ma al lleó, amb les fletxes anava destruint als esquelets. Entonces el lleó va anar a ajudar al cavall, als micos, no els agradava quedar-se sense fer res, conque tots junt van acabar en un esperit. Quant havien guanyat a tots els esperits, el cavall obscur va anar cap al cavall miraculós. El va tombar a terra. No li quedaven forces, no me entranya, portant-nos al llom, després les piranyes, traure ragis per la boca, volar asta aquí i finalment juitar contra els esperits. El lleó es va posar davant i va deixar mal ferit al cavall obscur, que ell com estava furiós va clavar la banya que tenia al front al lleó, que este quedà mal ferit. Els micos vam anar, a per ell però amb una bufada els va fer fora. Només quedava jo, que li vaig tirar una fletxa però com les mans em tremolàvem vaig fallar. Ara només me’n quedava una, el cavall obscur va anar cap a mi, i quant només estava a un metre meu li vaig disparar la fletxa i vaig acabar amb ell. Els micos es van despertar i el cavall es va recuperar, però el lleó continuava estès a terra. El vam rodejar tots, com no es movia, els micos i jo ens vam posar a plorar, les llàgrimes caient sobre ell, i quan al cavall li va caure una ploma damunt del lleó ell es va despertar i tots ens vam alegrar. Jo estava esapareixen perqué tot s’havia acabat el cavall em va donar unes plomes que me les vaig posar al a butxaca.

Quan me vaig despertar estava al mig del passadís, vaig mirar i era de dia a tots dos costats, els meus iaios estaven desperts, ma germana esta al asseu i la meva gosa lladrava. Jo sabia que havia sigut realitat perquè tenia les plomes del cavall al a butxaca
Hola, em dic Paula, us vaig a contar el que em va passar un dia d’estiu. No tots els somnis acaben quan despertem. Jo estava dormint al xalet dels meus avis, en ma germana. Estava dormint en una habitació de dos llits. Al de la paret dormia ma germana i a l’altre jo. Em vaig despertar de cop, havia tingut un mal son. Ha havia un esquelet que em perseguia i un ancià amb la barba molt llarga que em deia el que tenia que fer, ja no recordo més, però se que hi ha alguna cosa que no em recordo. Vaig mirar per la finestra i encara era de dia, ma germana seguia dormideta com un angelet. Vaig eixir al passadís per anar al bany, però avanç d’entrar una cosa molt estranya il•luminava el passadís. Era la finestra, els raigs de sol que hi entrava. No podia se! Era de dia? A la finestra de la meua habitació hi era de nit. Pensava que eren imaginacions meues, com que vaig entrar a l’habitació i per la finestra era de nit. Vaig tornar a mirar la finestra del passadís i era de dia. Em vaig pegar algunes vofetades, però res tot seguia igual.

Vaig provar de despertar a ma germana però res ella no responia, pareixia que estigués morta, però era impossible perquè estava roncant. Vaig baixar al pis de baix, al entrar a l’habitació dels meus avis vaig veure al terra unes taques negres. No hi vaig fer cas i vaig entrar. Estaven com ma germana, roncant i per molt que els feies no es despertaven. Volia sortir fora per vore el cel. Vaig buscar les claus de la porta. Estaven al menjador, dins d’un pot de vidre al tocador. Vaig obrir la porta, només obrir-la vaig veure un ancià com el del somni. Jo espantada, vaig fer uns passos arrere. Però aquest ancià em digué:

-No em tens que tenir por, no et faré mal. T’explicaré el que has fet i perquè és mig de dia i de nit.

Jo espantada vaig agafar una de les cadires de la taula del menjador per a que es sentés. Ell continuà explicant:

-És mig de dia... i mig de nit- i el ancià va tossir amb tos seca- perquè tu has fet un crim...
-Que?- vaig dir pensant que està mig xalat.
- ...el crim de la traïció...
-Eeeh?- vaig dir mentre pensava que estava mal del cap.
-...en el somni que has tingut avui- va tornar a tossir- li vas prometre a un xic que no el trairies anant-te a l’Arc de San Martí.

Ara ja recordo tot el somni: estava plovent i em vaig trobar a un noi, que em va dir que no muntés a l’Arc de San Martí quan parés de ploure, però jo hi vaig muntar i eixe noi es va convertir en esquelet i es posà perseguir-me i va aparèixer l’ancià que em deia que... no ho recordo.

-És impossible! Tot es mentida el somni l’ai tingut perquè... l’ai tingut! I ara sortiré fora i tot serà com sempre!
-Però a que no recordes el que ta el ancià del somni.
-Mm, no però es igual!

Vaig eixir a fora, em vaig dur un bon ensurt era la part dreta, on esta la barbacoa i el rebost era tot de nit, i la part on esta el bardissa era tota de dia, al voltant del xalet estava cobert d’arbres i de plantes molt estranyes. Vaig anar corrents a buscar la meua gossa, la cridava:

-Negrita, Negrita...!

Jo, espantada vaig entrar corrents i a aquell misteriós ancià li vaig preguntar:

-Què passa? Com es que tots estan dormint? I on és la meua gossa? Contesta!
-Passa, que una vegada cada sent anys- i es va posar a tossir- els esperits posen a prova els somnis d’un xiquet o xiqueta, per a veure si son de traïció o no... –no parava de tossir em pensava que s’ofegaria però no ell va continuar parlant- si resulta que son de traïció el temps s’atura, es mig de dia i mig de nit.
-Com es que tots estan dormint? Que se suposa que tinc que fer?
-El temps s’ha aturat i tot s’ha parat- torna tossir- tens d’anar pels arbres que envolten el xalet i busca als esperits, ells te diran que fer.
-A quina part del bosc estan?- i vaig preguntar.
-Agafa aquest mapa... segueix el camí fins a que et trobes un riu.
-Un riu?- vaig preguntar estranyada- avanç no hi havia cap riu.
-Ja ho se, no et puc explicar més, a mi em va passar el mateix i estic desterrat en els esperits per ha sempre.
-Però...- el ancià sense saber com va desaparèixer.

Al mapa hi havia un comí pintat de roig, que passava per unes calaveres, continuava fins arribar a un lleó, després al riu i finalment el castell dels esperits. Jo com de jugar a pirates no en sé molt, vaig sortir a la part de darrere del xalet. Continuava havent els galliners amb les gallines, per cert, totes dormides, la llenya, l’hivernacle i on fiquen els meus avis la màquina de llaurà. Ara que em fixo, el mapa al principi de tot hi ha una flor molt brillant, de colo blau amb la tija taronja, fantàstic però veritat. Vaig buscar i buscar la flor per a veure si passava alguna cosa. Vaig mirar per el hivernacle, pel galliner, per cada racó i no la vaig robar. Continuava buscat i com no la vaig trobar vaig caminar pel al bosc.

Hi havia micos amb el cos prim i el cap més gran que el meu, tots em miraven en una mala cara. Un mico em va agarrar el braç i tot corrent em va dur fins a un paisatge fantàstic. El animals estranys com: una serp de dos caps, un tigre de color blau o una girafa de mida com un gos, brillaven, també les plantes. Vaig pensar que per aquí devia estar la flor que busco. El mico em portava a un lloc desconegut, de sobte el mapa es va posar a brillar. Pensava que eixa flor devia estar prop. I no me equivocava el mapa cada vegada brillava més i més fort. Per fi, el mico es va aturar, no se perquè, i es va quedar mirant una flor, em vaig fixar i era la mateixa que la del mapa. La vaig agafar i al mapa senyalava on era jo i els animals que hi havia.

-Per fi, em pensava que no la trobaria- i em vaig relaxar.
-Ah si parla!- va dir el mico.
-Què? – em vaig estranyar.

Un silenci absolut entre el mico i jo, tant sols es sentia els soroll típics de la selva, als animals. De sobte el mico va dir:

-Compte!- va exclamar el mico i em va tirar a terra.

Un gran cavall va passar sobre nosaltres. Era de color blanc, el pel el tenia de color taronja i al front tenia una banya daurada.

-És el cavall miraculós- va dir el mico- es l’ànima del bosc, plantes, animals i esperits viuen entorn a ell- e l cavall es va girar i va dir:

-I també al voltant del cavall obscur.
-No entenc res!- vaig dir tota estranyada- primer es mig de dia i mig de nit, tots estan dormint, apareix un ancià i em diu que he fet un crim, no trobo la meua gossa, apareix un bosc que els animals parlen. Es pot saber que passa!?
-Aquell ancià no te ha explicat res més?- va preguntar el cavall.
-No, diu que tinc que buscar als esperits i m’ha donat aquest mapa- jo el vaig ensenyar.

Els dos animals es van mirar amb cara estranya, jo no entenia perquè es miraven d’esta manera només es un mapa qualsevol.

-Aquest és el mapa dels esperits que fa 100 anys que s’havia perdut el rastre – va dir el cavall- ens pensaven que l’havien destruït, es el mapa que indica on viuen els esperits, amb ells viu el cavall obscur.
-Tenim que seguir les indicacions del mapa- va dir el mico.
-L’ancià m’ha dit que ma d’aturar al riu- vaig dir jo.
-Al riu?- va preguntar el mico- si el riu es el lloc més segur de la selva, això per als que saben nedar.
-Munteu- va dir el cavall- i anirem a la casa dels esperits.

Tots dos van muntar, va mirar el mapa i vam continuar. Anava molt veloç, com anava molt de presa no podia veure molt be el paisatge, però hi havia coses fantàstiques: gals de colors cadascun era de un color distint a penes es repetien, bous amb ales i gossos amb tres banyes i caragols gegants. Quant vam arribar a un lloc que hi havia dos camins em va dir:

-Per on hi ha que seguir?
-Aaaaaa...- vaig dubtar.
-Porta! L’està mirant al revés- ens va dir el mico- a l’esquerra.
-Mira, algú s’aproxima- vaig dir i el mico va mirar.
-Sí, és veritat- va contestar el mico.
-Hola!!- va dir una criatura estranya.

Eixa criatura va passar per damunt del cavall i el va fer caure, jo em vaig quedar al•lucinada del que podia fer. El cavall es va alçar de seguida i el mico em va portar al costat d’un arbre.

-Vés te’n- va dir el cavall.
-Ens acabem de veure i em fas fora?- va contestar.

Per fi havia aconseguit veure eixa criatura, era un cavall negre, amb el pel gris i tres banyes al cap. Aquest cavall es va posar a barallar-se amb el cavall miraculós. Jo li vaig xiuxiuejar al mico:

-Es pot saber qui és aquest cavall?- li vaig preguntar.
-És el cavall obscur, és molt perillós.
-Per aquí no saben qui soc- va dir el cavall obscur de manera arrogant- ja es fa tard els vaig a dir als esperits que ja esteu en camí.
-Deixa'ls estar- va dir el cavall miraculós.
-Uii! Es fa tard ja els diré als esperits que us he vist se’n va anar, jo li vaig preguntar al cavall miraculós:

-Com és que us porteu tan malament tots dos?
-Es que part d’aquest mon creu en el cavall obscur i l’altra part del cavall miraculós- va dir el mico.
-No entenc rés...- vaig dir jo.
-Vinga marxem – va dir el cavall miraculós.

Vam muntar damunt del cavall, ell es va prendre amb tranquil•litat i ara anava molt més lent, anava al pas. No entenia perquè anava tant a poc a poc, potser estava cansat? Com que li vaig preguntar al mico molt fluixet:

-Com es que ara no corre?
-Jo crec que es perquè quan el cavall obscur ens ha atacat, ell no estava per els perills que hi ha al bosc, sinó per arribar prompte a la casa dels esperits, i per poc ens fem mal aquest cop i bol que es torno ha repetir- em va xiuxiuejar al mico.
-Porta al mapa- va dir el cavall.

Jo vaig donar-li, va girar. Ara el paisatge canviava molt hi havia esquelets penjats als arbres, notava la sensació de que tots ens miraven, vaig pensar que eren manies meves. Ara que em fixo, al cavall i al mico tenien una cara molt rara. Vam veure tres calaveres gegants. Tots bocabadats vam discutir una mica i vam decidir entrar en la del mig. Notàvem que algú ens seguia, el cavall es va girar i vam veure molts esquelets. Va apretar a córrer, veloç. Jo crec que avanç pressentia açò i anava a poc a poc per a guardar forces. Vam arribar a un punt que no podíem passar perquè no ha havia sòl. El cavall va saltar però no va arribar i ens vam caure al buit, no ens amollàvem. Al cavall se li veia cara de culpable que ens havíem caigut, va desplegar unes precioses ales de plomes blanques i ens va muntar a dalt.

Els esquelets van saltar alguns es caien i altres passàvem, només vam passar cinc. El cavall seguia volant, molt veloç vam veure una porta anàvem a sortir, però un esquelet en una corda la tirar i em va agarrar el peu. Jo em vaig caure i el esquelet m'arrossegava fins al forat, em volia tirar. Però el moco va saltar del cavall i va tirar al esquelet al forat. Els altres quatre em perseguien, anava cap ala porta, però uns metres avanç d'abastar-la vaig entropessar i em vaig caure. El cavall ho va veure i va anar a ajudar-me. Vaig muntar damunt d’ell i vam anar a ajudar al mico amb els esquelets. El cavall va volar cap a ells i els va tirar a terra, el mico va saltar damunt del cavall. Vam anar cap a la sortida, uns instants després la porta es començava a tancar. El cavall més ràpid que mai, va anar cap a l’eixida i vam sortir, però va anar suficient ràpid que la porta es tancar i li va enganxar una ala. El mico i jo vam intentar llevar-la, ho vam aconseguir però se li van quedar enganxades a la porta unes poques plomes. Jo vaig provar de caminar però no vaig poder, em feia mal el peu de la caiguda d’avanç. Aleshores, el cavall em va dir:

-Ja s'està fent fosc, anem a buscar algun lloc per a dormir.

Vam anar a parar a una cova que es creia que no vivia ningú, però vivia una família de micos, els vam preguntar de poder passar la nit a la cava i ens van dir que sí. A la família hi havia: un pare una mica gros, una mare que tot ho veia malament, dos fills que volien que tot es ho faigueren, una filla molt bonica i un avi molt savi. Ens van donar una mica de menjar i jo vaig fer una conversació en la filla:

-Com et dius?- la vaig preguntar.
-Suraki, i tú?
-Jo, Paula, saps alguna cosa sobre els esperits?
-Vine, te ensenyo una cosa.

Jo la vaig seguir i em va donar un paper que era el mapa de la casa dels esperits. La vaig mirar als ulls i vaig somriure. Va anar cap al seu llit i es va gitar em va fer un lloc, i es va adormir. Em vaig gitar amb ella i em vaig fer l’adormida, vaig veure com un mico va mirar a l’habitació, no vaig a aconseguir veure qui era. Sentia com parlaven dels esperits i deien que un lleó vigilava el cavall fosc i en un tros de pel seu podíem controlar al cavall fosc. Es va fer e dia i vam sortir, Suraki ens volia acompanyar li vam dir que si, ella es va acomiadar dels seus pares i vam continuar el viatge. El cavall que tenia el mapa anava a la d'ell, suposo que sabia llegir els mapes, per sinó pobre d’ell, jo crec casi segur que volia anar a buscar al lleó per a poder arrancar-li pel i poder controlar al cavall fosc. Vam arribar on estava el lleó, era molt gran, li van dir això dels pèls, el lleó els hi deixava a canvi de la fruita miraculosa i la mona se’n va traure una de la pell. Ens vam quedar sorpresos, i resulta que tenia una butxaca on es guardava el menjar. El lleó es va deixar que li arranquen el pel, que la mona se’l va guardar a la butxaca. Quant es va menjar li van sortir unes ales, i el cavall li va dir:

-Vine ens acompanayaràs a la casa dels esperits.

El lleó ens va seguir, els micos van muntar al llom del lleó per a que el cavall no dugués tant de pes. Quant vam arribar al riu, el cavall i el lleó el van saltar, però hi havia una paret transparent i ens vam caure al riu. No se perquè però hi havien piranyes que no ens paraven de mossegar. Però el cavall va fer un escut suficient gran per a tots i les piranyes no ens podien ni tocar. Va aparèixer l’ancià flotant per l’aigua que ens va trencar l’escut i va desaparèixer. El cavall i el lleó van volar, i jo agafada a la pota del cavall i els micos de les meues cames. El cavall va tirar raigs i el lleó foc per la boca i van trencar la paret. Vam passar per dins i vam respirar una mica d’aire i vam continuar cap a la casa dels esperits, sort que al mapa no havia passat res. Quan vam arribar, jo vaig traure el mapa del castell, però l’aigua havia esborrat la pintura. Jo, trista, vaig abraçar al cavall. Com que per la porta no podíem entrar el cavall i el lleó van volar cap a dalt. Allà ens esperaven el cavall obscur, uns quants esperits i deu esquelets. El cavall fosc va dir:

-Us estava esperant, ataqueu!

Els esperits anàvem cap al cavall, i els esquelets cap al lleó. Un esquelet anava a per mi, ja vaig retrocedir i em vaig caure, vaig vore un arc i unes fletxes. Vaig dispar al esquelet i es va desfer. Li vaig donar un cop de ma al lleó, amb les fletxes anava destruint als esquelets. Entonces el lleó va anar a ajudar al cavall, als micos, no els agradava quedar-se sense fer res, conque tots junt van acabar en un esperit. Quant havien guanyat a tots els esperits, el cavall obscur va anar cap al cavall miraculós. El va tombar a terra. No li quedaven forces, no me entranya, portant-nos al llom, després les piranyes, traure ragis per la boca, volar asta aquí i finalment juitar contra els esperits. El lleó es va posar davant i va deixar mal ferit al cavall obscur, que ell com estava furiós va clavar la banya que tenia al front al lleó, que este quedà mal ferit. Els micos vam anar, a per ell però amb una bufada els va fer fora. Només quedava jo, que li vaig tirar una fletxa però com les mans em tremolàvem vaig fallar. Ara només me’n quedava una, el cavall obscur va anar cap a mi, i quant només estava a un metre meu li vaig disparar la fletxa i vaig acabar amb ell. Els micos es van despertar i el cavall es va recuperar, però el lleó continuava estès a terra. El vam rodejar tots, com no es movia, els micos i jo ens vam posar a plorar, les llàgrimes caient sobre ell, i quan al cavall li va caure una ploma damunt del lleó ell es va despertar i tots ens vam alegrar. Jo estava esapareixen perqué tot s’havia acabat el cavall em va donar unes plomes que me les vaig posar al a butxaca.

Quan me vaig despertar estava al mig del passadís, vaig mirar i era de dia a tots dos costats, els meus iaios estaven desperts, ma germana esta al asseu i la meva gosa lladrava. Jo sabia que havia sigut realitat perquè tenia les plomes del cavall a la butxaca