(descripció d’una imatge, del reportatge fotogràfic “Maternidades”)

El sol s’enganxa als cabells del seu fill fent néixer alborades negres. Tot aquí llueix aquest color: el de l’oblit, el de la desesperança; l’amargor tenyeix la llengua dels intocables. Futur escanyat. Cada dia es desperta recordant que forma part de la pitjor de les castes.
S’ho recorden els ulls que es submergeixen en “chabolas”, carreres bruts i gossos que amaguen com poden les costelles sota una fina capa de pell, el nas que ja s’ha acostumat a la fortor que desprèn la falta de tot… de tot menys de tu, pensa. I abraça el seu fill, l’únic que l’empeny endavant, a seguir en la lluita que començà només en néixer, en treure el cap a una vida miserable –sense metges, sense un llit on parir, entre forts dolors que la vida li retornaria a ella catorze anys després- a sobreviure tot i el cansament.
Aquest esforç brutal, d’un mèrit colpidor, no ha aconseguit esborrar-li el somriure, un dels trets més destacats de les seves brunes faccions. L’alegria i aquesta força per seguir endavant és la millor herència per regalar al seu fill.
I ell, en la seva innocència de nen –de nen que juga entre la brossa, un punt de color entre tanta merda- què va fer a l’altre vida per merèixer això? Els seus ulls emmirallen la vida de tants fills del no-res. Orfes dels déus.
Però vol creure, en aquest matí, que els éssers superiors no els han abandonat del tot. Segueix abraçada a aquesta part d’ella que la mira i juga amb el seu vestit –l’altre part que va intervenir prefereix no recordar-la- i pensa que mentre el sol segueixi entendrit en els cabells del seu fill, sempre restarà l’esperança, en algun lloc, allunyada, esperant que vingui a buscar-la.