Aturo el temps en un present que tot el conté: tu. Potser allò important d’aquesta vida, habiti precisament en aconseguir allò que no s’assoleix. Gaudir de la il·lusió, de la fantasia, d’allò que està per arribar, de l’esperança, no només d’allò tangible, de ho material.
En el fons vivim tots allunyats els uns i els altres potser afortunadament ignorants de la veritable naturalesa dels nostres sentiments. A algunes persones aquesta distància mai s’els revela. A mi es va presentar el dia que vaig escoltar la teva veu, el teu parlar, el teu enginy.
Com veus continuo teixint llunes en la matinada. El rellotge acaba de marcar les sis del matí. Quan aquest correu t’arribi, deixa que aquestes paraules vives ballen als teus ulls mentre el dia es vesteix de blau, es perfuma d’amistat, i es passeja com un angelet per a què el món sigui un lloc millor.

“Sinó desitges que et vegin
el sol i la lluna, a ambdues obscureixes,
i si jo puc veure’t
no necessito llum, ni sol ni lluna,
perquè tu m’il·lumines”.

“ Dues o tres vegades t’havia amat,
abans de conèixer el teu rostre o el teu nom;
com veu o com flama indefinida,
els àngels ens commouen i ens fan adorar-los. “

Perquè no vas voler conèixer una miqueta?. No vas mirar enrera i em vas convertir en estàtua.

L'estàtua que parla