Diuen les històries que una vegada es van reunir en un remot lloc de la terra, ple de bellesa i de màgia, tots els sentiments i qualitats dels humans. Quan l’aburriment havia badallat per tercera vegada, la bogeria, com sempre tan boja, els va proposar.
-¿Juguem a fet i amagar?

La intriga va aixecar la sella intrigada i la curiositat, sense poder contenir-se va preguntar:
-A cuit i amagar? I com és això?

-És un joc –va explicar la bogería –en el que yo em tapo la cara amb les mans i conmpto fins a un milió mentres vosaltres us amagueu i quan jo hagi acabat de contar, el primer de vosaltres al que trobi, ocupará el meu lloc per continuar el joc.

L’ambient es tornar en un màxim esplendor, la diversió reia amb la felicitat. La meravella es meravellaba de la perspicaçia del joc. L’entusiasme va ballar secundat per la eufòria. La alegria va donar tants salts que va acabar convencent al dubte, i inclús a la apatia, a la que mai li interesaba res. Pero notos van volgué participar. La veritat va preferir no amagar-se (perquè?) si al final sempre la trobaben, i la soberbia va opinar que era un joc molt estupid (en el fons el que li molestaba era que la idea no hagués sigut seva), i la cobardia va preferir no arriscar-se..

-Un, dos, tres... –va començar a comptar la bogeria.

La primera en amagar-se va ésser la peresa que, com sempre, es va deixar caure rera la primera pedra del camí. La fe va pujar al cel, i la enveja es va amagar rera la sombra del triomf, que amb el seu propi esforç havia conseguit pujar a la copa de l’arbre més alt. La generositat gairebé no arribaba a amagar-se, cada lloc que trobaba li semblaba perfecte per un dels seus companys: que si un llac cristal·lí, ideal per la bellesa; que si el baix d’un arbre, meravellós per la timidesa; que si el vol d’una papallona, el millor per la voluptuositat; que si una ràfaga de vent, magnífic per la llibertat. Així que va acabar amagant-se en un raig de sol. L’egoísme, en canvi, va trobar un lloc molt bo desde el principi, ventilitat, còmode i amb una mica de sol, però esclar, només per ell.

La mentida es va amagar al fons del oceans (mentida!, en realitat es va amagar darrera l’arc iris), i la passió i el desig en el centre dels volcans. L’oblit...? se m’ha oblidat on es va amagar... però no és l’important.

Quan la bogeria va aaribar a 999.999, l’amor encara no havia trobat un lloc per amagar-se, pues tot es trobaba ocupat, fins que va divisar, enllà en la llunyania, va divisar un roser i, enternescut, va decidir amagar-se entre les seves flors.

-Un milió! –va comptar la bogeria i començar a buscar.

La primera en aparèixer va ser la peresa, a només tres passes de la pedra. Desp´res es va escoltar a la fe discutint amb Déu sobre Zoologia. I la passió i el desig els va sentir en el vibrar dels volcans. En un descuit va trobar a la enveja, i esclar, va poder deduir on estava el triomf.
A l’egoísme no va tenir ni que buscar-lo; ell solet va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat ser un niu d’abelles.

De tant caminar va sentir sed i, al acostar-se al llac, va descubrir a la bellesa. I amb el dubte va resultar més fàcil encara, pues el va trobar sentat sobre una tanca sense decidir-se encara a quin costat amagar-se.

Així va anar trobant a tothom: el talent entre l’herba fresca, el patiment en una obscura cova, la mentida darrera l’arc iris, i fins i tot a l’oblit, al qui ja se li havia oblidat que estaven jugant a fet i amagar.

Però només l’amor no apareixia en lloc.

La bogeria va buscar darrera de cada arbre, sota cada rierol del planeta, entre les neus de les muntanyes i, quan estava apunt de donar-se per vencuda, va divisar el roser i les roses. Va agafar un pal i va comenzar a moure les branques, quan de cop un dolorós crit es va fer present. Les espines havien ferit als ulls a l’amor. La bogeria no sabia que fer per disculpar-se, plorà, suplicà, implorà fins que va prometre ser el seu gos pigall.

Desde llavors, desde que per primera vegada es va jugar a fet i amagar a la terra,

L’AMOR ÉS CEC
I LA BOGERIA L’ACOMPANYA SEMPRE.