Eren pels volts de Nadal, i l’escriptor sortia a comprar el dècim de loteria, aquell que de ben segur tocaria –era una seguretat que sentia en notar el tacte del bitllet entre els dits i es trencava en bocins diminuts el dia 22-, a la parada de cada any. Començava a fer fred i es protegia del vent gelat amb una gavardina de color crema –amb la tonalitat de la crema catalana tirant cap a rovell d’ou- que la seva dona li comprà quan van fer vint anys de casats.
L’escriptor era meticulós, ordenat en extrem, rutinari, potser massa quadrat. Seguia uns guions diaris i purs: al matí regava les parets de l’estómac amb un cafè negre, punyent, i escrivia una columna per a un diari conegut, feia el dinar, menjava amb la dona plats de verdura i silencis, escrivia un paràgraf de la seva novel•la interminable, anava a un cafè a parlar amb els amics de les novetats literàries, omplint-se la boca de virtuts cap a la seva pròpia obra inexistent, sopava lactis, s’ensordia a les súpliques de la dona per una estona de sexe i eliminava el paràgraf escrit unes hores abans. En acabat, dormia al costat de la presència quasi esborrada de la seva dona. Tots els dies eren així; fins i tot tenia calculat just el minut en què s’havia de cabrejar amb la vida, esquinçar els papers escrits i imperfectes, donar un cop a la paret i masturbar-se per tranquil•litzar-se.
Així doncs, l’escriptor –seguit de la seva ombra d’un negre perfecte, que seguia amb orgull tots els seus moviments, o això li semblava a ell- s’atansà a la parada de la loteria, amb el nas enrogit pel fred, esperant trobar-hi el mateix home de tots els anys. Però no, en comptes d’aquell senyor afable, amb una molsa grisosa per barba i una panxa espectacular, hi trobà una noia riallera, amb el cutis tan fi que se li notaven els músculs de la cara, i uns pits espectaculars.
L’escriptor retrocedí espantat, perquè allò que hi havia col•locat rere el mostrador trastocava el seu esquema d’aquell dia; el pitjor, però, és que la noia, en percebre el tremolor de la barbeta i el color de guix que li estava prenent la cara, s’apropà més a ell i, sobretot, s’apropà el seu escot pecaminós, un escot llarg que li obligava a mirar i veure, déu meu, veure una sensual piga col•locada just en el pit esquerre, una piga que s’alçava ufana només per als seus ulls, una piga circular, terrosa i exaltada i li entrava per la retina i li escalfava les carns i no volia veure aquell espectacle del dimoni, aquell cercle perfecte, i es col•locà les mans davant la cara i fugí corrents, cridant com un esperitat.
Quan ja es trobava lluny de la parada sentí que el cor se li tranquil•litzava i la temperatura del seu cos tornava a la normalitat, a la fredor del marbre, sentint-se fora de perill. Li quedaven dos carrers per arribar a casa seva, pensà, mentre restava parat a la vorera, tot esperant que el semàfor, amb la seva autoritat de metall, li donés el permís de passar. Just en aquell moment es fixà que una dona de l’altra vorera, ja massa gran per excentricitats, duia una faldilla; però no era llisa, potser de color crema catalana tirant a rovell d’ou, ni a quadres ni de dibuixos estridents: era a “topos”, tota ella plena de cercles, d’uns cercles que devien ser família d’aquella piga sensual, o si més no, coneguts, potser veïns. Bellugà el cap per fer fora, com les vaques mouen la cua per espantar les mosques, aquells pensaments estúpids.
Sense poder-ho evitar, caigué els ulls hipnotitzats en els cercles del semàfor dels automòbils, en aquell vermell cridaner, en el taronja, en el verd de poma, tots tres trencats com la pell d’una vella. Cap d’aquells colors podia competir amb la tonalitat de terra humida i fresca que exhalava la seva estimada piga. Es quedà allà segons, minuts, hores –la dona de la faldilla ja quedava ben lluny- fins que sentí que el fred se li escolava per dintre del cuir refinat de les seves sabates, sense trucar a la porta ni la més mínima educació, congelant-li, a sobre, els dits petits del peu. Decidí seguir caminant i arribar a casa el més ràpid possible.
Anava amb els ulls mig closos, per no veure cap objecte que li pogués recordar a la seva piga apassionada –la imaginava plena de passió, però, alhora tendra i afectuosa- fins que arribà al supermercat de sota de casa seva. Hi entrà per inèrcia i ell, vegetarià estricte des dels divuit anys, afiliat a la lliga contra els dolços i la xocolata, conscient que tot excés amb el menjar, sobretot amb productes del cacau, podien desfermar la gana sexual, anà directe a la secció de Nadal. Allà hi regnaven les piles de torrons, de neules, de massapà amb formes d’animalons i de caixes que contenien quelcom estrany: unes boles de coco banyades en xocolata, amb aquell color exquisit que tant s’assemblava –i tot ell enrogia -, déu meu, tant s’assemblava... Se n’emportà deu caixes.
Un cop a casa mirà el rellotge per veure quina hora era, més que res per saber si la seva dona trigaria en arribar; quedava una hora. Mai, mai en els vint anys de casats li havia fet el salt, ni mirat a una altra dona, ni comentat els atributs d’alguna fèmina del cafè amb els seus amics. Però ara, amb les caixes escampades pel terra del menjador, sentia que li estava fallant, que allò no s’ho podia fer a ella, que tant li elogiava les seves línies, les seves paraules acurades, les seves imatges metafòriques perfectes.
Mitja hora es va estar assegut al sofà, mirant amb tendresa aquells dolços, imaginant una vida extraordinària al costat de la piga, tenint piguetons, dormint al costat d’aquell cercle d’amor, i en les seves cavil•lacions no s’adonava que jeia al terra del menjador i obria la primera caixa. La primera mossegada la va sentir com la vertadera pèrdua de la virginitat –el primer cop, vint anys enrere, empès per la necessitat de no defraudar la seva dona en la nit de noces, no la recordava massa bé- i es va sentir tranquil, feliç. S’acabà la caixa mentre notava que s’exiliava d’aquella realitat i tot s’omplia de pigues que cantaven i ballaven en un harem on ell n’era el sultà. Amb la segona capsa, va acceptar que la seva obra era una farsa, que la seva novel•la una porqueria i que escrivia les columnes perquè el seu pare era el director del diari. Després fulminà la tercera, mentre es criticava a ell mateix haver-se privat del gust de la xocolata durant tota una vida. Amb la quarta arribaren els dolors al ventre, i les palpitacions al cor, però ell ho atribuí al seu enamorament per la Piga, la seva esclava favorita d’entre totes. La cinquena li foradà, un forat minúscul, la paret de l’estómac, malmesa ja per anys de cafè agre. Així continuà fins que s’acabà les deu, se li inflava el ventre, li rebentaven els tubs digestius, li començava a faltar l’aire, se li sobresortien les venes dels ulls, però ell ni s’adonava, tan immers com estava en la seva felicitat.
Així el trobà la Mariona, arraulit al terra, observat per capses i capses buides, sense que quedés cap que li pogués concretar el contingut, amb la pell –amb una tonalitat entre el blau cel i el lila de les violetes- amb els ulls fora de les òrbites i un somriure de sant beatificat a la cara. No calia que li mirés el pols. La Mariona començà a agafar les caixes una per una i a llançar-les a la paperera, doblegant-les amb calma, mentre se sentia envaïda per la felicitat. Pensava en com podia omplir la casa amb l’arbre, el pessebre i tot aquell decorat tan típic. Començaven a agradar-li aquestes festes ara, que per primer cop, creia en els miracles del Nadal.