Amb un soroll sec, únic, s’alçaren, totes alhora, les tanques de seguretat de les quatre portes del cotxe. Un somriure de complicitat, quasi imperceptible, l’il•luminà la cara per un brevíssim instant. Li encantava aquella precisió matemàtica. Mai fallava: ¡clac! amunt i obert, ¡clac! avall i tancat, com si fossin un de sol, perfectes. Poques coses li eren tan fidels com aquell esplèndid turisme negre brillant.

El mirà i remirà amb orgull. Estava impecable, com sempre, net i polit fins a l’últim detall. Les llargues hores emprades en la seva cura es feien evidents. Els cromats, els fars, les llunes… tot semblava nou a estrenar. Ni una ratllada, ni una mica de pols, ni un insecte al frontal, res de res, “zero defectes”. Mogué el cap amb aprovació, acaronà molt suaument el sostre sense deixar-hi cap empremta, obrí la porta amb tranquil•litat i s’introduí a l’interior del vehicle.

Un cop a dins, confirmada també l’extraordinària pulcritud de l’habitacle, s’acomodà poc a poc al seient, procurant que el pantaló i l’americana blau marí no s’arruguessin, i el col•locà a la mida perfecte. Repetí l’acció amb els tres retrovisors -havia après a fer-ho tan bon punt va començar a conduir, ara feia ja més de 35 anys, i mai, absolutament mai, se’n descuidava-. Presumia de ser metòdic i rigorós, meticulós i disciplinat. N’estava orgullós. Li agradava, s’agradava.

Posà els canells sobre el volant per confirmar que estava situat a la mida exacte per conduir amb comoditat i seguretat, i per comprovar de reüll, per enèsima vegada, la perfecte disposició dels retrovisors, sense poder evitar una furtiva mirada al seu propi rostre quan li va tocar al mirall interior. Desprès d’aquesta petita frivolitat, que s’acceptà amb condescendència, es calçà els guants negres i es col•locà les ulleres de sol. Tot era a punt.
Introduí la clau al contacte, la girà amb lentitud i, de seguida, va sentir, va notar, el preciós brunzit del motor. Es palpava la seva potència, s’intuïa la seva docilitat. Pitjà l’embragatge amb fermesa, entrà la primera marxa, donà un xic de gas amb l’altre peu i deixà anar poc a poc el primer pedal. Com sempre, es repetí la sensació de plaer: aquella peça mestra de l’enginyeria estava absolutament sota el seu control, només responia a les seves ordres, a les seves mans, als seus sentits. L’impressionava, l’extasiava, li semblava impossible.

Amb una elegància infinita, sense gairebé fer cap soroll, els pneumàtics començaren a girar i iniciaren el seu recorregut habitual. Poc a poc, com corresponia a la seva classe social, el cotxe avançà pel camí empedrat que, tot creuant el jardí de la finca, portava fins a l’enorme casa principal i continuava fins a la portalada que donava pas a la resta del món. Sempre l’havia impressionat aquell palau, per grandiós i per sobri. Parà davant la casa, baixà lleuger, que no ràpid, del cotxe, obrí la porta del darrera -que havia quedat al lloc exacte- i quedà allí dret esperant al seu passatger de cada dia, el senyor. Un senyor dels que ja no en quedaven. Estricte, puntual, seriós, educat fins a l’exageració, atent, polit, elegant, … i, perquè no dir-ho també, ric, immensament ric. Però, tot i això, cada dia, com un rellotge, a les 9:58 sortia de casa, a les 10:00 creuava la porta del jardí amb el cotxe negre que ell conduïa i es dirigia al seu despatx, dos carrers més avall, per dirigir i controlar, amb mà de ferro, tots els seus negocis. Res no és deixava a l’atzar. Les coses no eren com eren, ni anaven com anaven, perquè sí.

Les 9:57. Ja falta poc. S’ajustà els guants, comprovà la perfecció del nus de la corbata en el retrovisor i es preparà per fer aquell gest suau d’ajut al senyor per tal de que s’instal•lés còmodament al seient de darrera del cotxe. Queden segons per a les 9:58. Lleugera tensió, s’acosta el moment, tot ha de ser perfecte. Com sempre. Les 9:58, ara s’obrirà la porta, … exacte! quina precisió. Mai no hi havia marge per la sorpresa, era perfecte, era fantàstic. Així sí que es treballava a gust. Li agradava. Allí estava, impecable, alt i ferm -fins i tot guapo-, cordant-se el botó de dalt de l’americana gris fosc. Avui era dijous i tocava gris fosc. Admirable.

Baixà l’escala i es dirigí directament a ell. Alguna cosa fallava, he dit “es dirigí directament a ell” i no “es dirigí directament al cotxe”, com havia estat sempre. Els esquemes trontollaven, allò no era possible, no estava passant. Es pessigà forta i discretament la cuixa. Era evident, allò estava passant. Ho veia i no ho creia. El senyor es desviava del camí marcat. Esgarrifat, sense temps a reaccionar, escoltà la veu de l’amo: “Avui no el necessito, aniré al despatx tot passejant”. L’expressió de la cara li canvià. Ell no ho podia veure, però ho sabia, era evident. Tant s’havia de notar que el senyor, mirant-lo de fit a fit, li va dir suaument -de fet, molt més suaument del que correspon a un senyor quan s’ha de dirigir al seu xofer i empleat-: “Què no m’ha entès? Què no es troba bé? Li he dit que avui no el necessito, que caminaré fins al despatx … he de reflexionar certes coses i m’anirà bé la passejada …, ah! i descansi per si el necessito demà”. Més de deu paraules seguides, el senyor li havia dirigit més de deu paraules seguides. Allò era insuportable, insofrible, contradeia les lleis més elementals de la servitud. Per primera vegada des que ell era allà, i en feia molt de temps que hi era, l’amo no necessitava el cotxe ni, per tant, a ell. I això no era el pitjor, el pitjor era que, desprès de donar-li la terrible i insòlita novetat, s’havia tornat a dirigir a ell suaument, sí, s-u-a-u-m-e-n-t, per preocupar-se del seu estat. On era vist això… On aniríem a parar si ja no et podies fiar ni del senyor… ni de l’amo.

A peu al despatx per pensar! I dirigint-se al xofer, a un empleat, de manera condescendent, sense donar cap ordre… S’estaven perdent les formes, no hi havia cap dubte. N’havia sentit rumors. Gent d’allà fora, de l’altre costat de la reixa, ja li havia insinuat alguna cosa. Ell no donà mai crèdit a aquelles ximpleries. A casa seva allò era impossible, no podia passar. Coneixia l’amo, era un senyor com cal. No li fallaria mai, ell no. Però, ves per on, el primer símptoma havia arribat. La realitat superava la ficció. Se sentia abatut, dolgut, cansat, molt cansat, sense saber que fer ni que dir. Què dic, dir, només faltaria que ell digués alguna cosa, allò sí que seria el final. Ell, el xofer model, educat de manera perfecta i estricta per servir, replicant. Us ho imagineu?. Ell no. Ell era un home de principis ferms i inamovibles. No canviava, no es podia permetre de canviar. No en sabia. No estava preparat per canviar. No entrava dintre de les seves possibilitats. En el seu món no hi havia canvis. Com podia pair el que li estava passant?

Havia renunciat a tot per servir, per ser el millor servidor de tots, millor que el pare, millor que l’avi, millor que el millor. No s’havia casat perquè si es donava a una dona, o a un altre home -mai se sap-, ja no podia donar-ho tot a la professió. I perquè? Perquè ara, de cop, en breus segons, tot trontollés, s’enfonsés, s’ensorrés,… havia fallat la part forta, la base,… l’amo i senyor. Mai no s’ho hauria pensat.

Les tradicions, l’educació, el tracte, les costums, les rutines, els horaris, la puntualitat, les ordres, els silencis, les “distàncies”… tot el que depenia de “l’altre banda” estava fallant. La seva vida, la seva història, la seva preparació extraordinària i exclusiva, tot, absolutament tot, estava en perill, penjava d’un fil… Aquell “avui no el necessito” era el principi de la fi. De la passejada d’avui de l’amo a la seva prostració només hi anava un pas. Qui li havia de dir que aquella gent de fora tindria raó. Era evident, els primers símptomes superaven la reixa del jardí i envaïen el seu territori. L’epidèmia arribava a l’últim reducte que quedava. Malalt l’amo, l’únic senyor de veritat que coneixia, l’espècie, amenaçada d’extinció des de feia temps, desapareixia. I amb ella tots els que depenien de la seva existència. No se’n sabia avenir.

L’amo s’allunyava poc a poc i decidit. No hi havia retorn possible. Quan el senyor creués la reixa de la portalada del jardí, tot s’hauria acabat. El primer dia del final dels seus dies era ben a prop. Per un moment li va semblar que recuperava aquella serenitat i saber fer que l’havien fet llegendari dintre de la seva professió. Calma, no hi pressa. Mai no hi ha pressa. Domini, tornava a tenir el domini d’ell mateix. Només faltava la presa de decisions.
Decisions?, deia. Mai n’havia pres de decisions, no li corresponia, no formava part de la seva feina. L’única decisió de la seva vida fou la de dedicar-se a una tasca en la que no se’n prenien de decisions, només s’obeïa. La foscor
l’amenaçava un altre vegada. No ho suportaria.

Mirà el cotxe. Tancà la porta per on no havia pujat ningú. Es dirigí a la seva, la tancà amb força, posà el cotxe en marxa i feu rugir el motor amb tota la seva potència. Mirà de nou l’amo, calculà la distància que el separava de la portalada del jardí, encara arribaria a temps, pitjà l’embragatge amb el peu esquerra, posà primera, tot amb violència, com no ho havia fet mai, trepitjà l’accelerador fins el fons, el cotxe saltà endavant, l’amo es girà incrèdul, ell accelerà encara més, 100 metres, 90, 70, 40, 10,… L’impacte fou brutal, la reixa de la portalada saltà pels aires, el cotxe derrapà però aconseguí enfilar el carrer tot i colpejar un del vehicles allí aparcats…

Rigué estrepitosament. Rigué de la cara que féu el senyor quan li passà quasi per sobre, rigué pensant que l’amo s’havia pensat que el matava, rigué de la seva por, rigué del moment de poder immens que havia viscut, rigué de la magnífica reacció del cotxe, del seu estimat cotxe negre, rigué de la seva decisió,… i rigué i rigué. Rigué de la segona decisió de la seva vida: entrar al món d’allà fora, trencar amb el xofer i criat abans de que l’obligués ningú a fer-ho. Rigué perquè no havia estat l’últim. Rigué perquè, per una vegada, l’últim de deixar de ser el que era, seria l’amo. I rigué, i rigué, rigué fins que aquell camió immens aparegué de cop. Rigué fins que s’abraçà amb tota les seves forces al volant mentre premia el fre. Rigué fins que el riure se li glaçà als llavis quan veié que aquell esplèndid turisme negre brillant, aquell que sempre li havia estat fidel, també li fallava. La frenada era insuficient, la col•lisió inevitable, la vida allà fora havia estat curta i violenta. I plorà, només un instant, però plorà.