Jo desitjava ser artista. Una Venus. Ser el súmmum de la bellesa. Ser admirada. Viure únicament la força de la joventut. I mira’m, un dia moriré de tanta flor i tanta espelma. Tot fosc i mig humit. Asfixiant. Enmig d’aquesta paleta negra només tentinegen els grocs de les espelmes. Com cagades de llum. Per favor. Segles, segles porto així. Amb aquesta cara de pau beatífica. D’amor etern. T’ho juro. Jo un dia rebentaré, devastaré aquest jardí d’agraïments i demandes i marxaré. Lluny, apa, i que em busquin per alguna plaça. I la gent que et parla baix-baixet, com escolars enmig d’una classe, i jo no sé cap on mirar perquè ho sé tot d’aquesta gent i acaba sent vergonyós. I dels seus pares. I dels seus avis. I dels seus besavis. I del primer que inaugurà la família. Si fossin famosos vendria les exclusives. I a fer duros, tu! El dia que els surti algun fill periodista, amb la guspira dels diners omplint-li les pupil•les... Ósties! Com si jo fos l’oficina de correus; una carta pel cel? Gràcies. Ja li ha col•locat el segell? D’aquí a una setmana rebrà la resposta. Vinga va! Si a sobre sóc agnòstica! Aquests, aquests d’aquí al voltant –els de cara de santets- bé que els hi agrada tot això, aquest treball, l’olor a cera cremada. Però arriba a tenir un punt d’explotació laboral: fins i tot estem al peu del canó els diumenges. I al final del dia sents un formigueig a les cames d’estar tot el dia de peu... pregunta-li a qualsevol dependenta. Ah! Però les dependentes arriben a casa i es treuen l’uniforme. I jo? Jo res, ben tapada tot el dia. Amb aquest cos que tinc i que només treuen el cap per sota la tela de pedra la punta dels dits del peu... I la missa? Res, tu, a aclucar els ulls. En llatí era més interessant, més esotèric i més espectacular que és el que a mi m’agrada. El capellà donava l’esquena al poble i aixecava els braços i cridava. Que no l’entenia ningú, sí, però sortien de l’església amb aquella cara d’impactats. I si t’impacta se’t fixa dins del cos la paraula del Senyor, que és el que importa, no creus? Ara que a uns se’ls fixa més que a altres: els del primer banc –els de les almoines astronòmiques- abraçaven les divines paraules una horeta; després, en sortir, les deixaven a l’entrada sense que ningú s’hi fixés, al terra de fora. T’has fixat en els arbres de l’entrada? Abonats durant segles per paraules cristianes. Mira que macos que han crescut! Tradició familiar dels terratinents del poble, duen als gens l’afició per la jardineria... Mira quin sol entra ara per la porta... I jo que em moro aquí dins, que desitjava ser una Afrodita i, mira’m: Maria de los Milagros, “pa’ servirle”.