Surt a la pista: comença un nou dia. El públic marca la diferència entre el dia i la nit, els canvis d’estacions, l’envelliment dels anys. S’espolsa els nervis de les acolorides robes i els seus llavis temptegen un primer somriure. Esborra amb la mà una blanca perla de suor fosa amb maquillatge. Inicia l’actuació protegit per les carpes, emparat pel petit habitacle, sostingut per les rialles de la gent.
Saluda, crida, mou els braços, cau –en una estudiada caiguda -, agafa les pilotes, fa malabars, crea noves òrbites planetàries, salta, belluga les cames, tremola, parla ràpidament, un breu acudit, torna a moure les aspes del seu cos, xiscla, riu, balla, giravolta, corre, riu, torna, salta, de nou una caiguda...
Busca en cada ànima la corda de la felicitat i la toca magistralment; es converteix en un músic, més encara, en un director d’orquestra, governant el cor de les rialles. I l’actuació prossegueix el seu curs: Udola, canta –els nens el segueixen -, agafa una cadira, salta, cau, finalment s’hi puja, mou una cama, fa ballar un arc per la cintura i dos més petits juguen pels seus braços, dos més, dos més –expectació- dos més, els llança tots enlaire –l’aire queda refugiat per uns segons en els pulmons, cap respiració- ... i cauen dins un con. Amb aquest darrer número, s’acomiada del públic i somriu satisfet. Els aplaudiments l’abracen.
Surt de la pista: el dia ja s’ha fos. Entra a la caravana amb un pes de mil rialles foranies a l’esquena. Es treu la roba, que doblega amorosament sobre la cadira. Es sent vell, molt vell, mentre es treu lentament el maquillatge blanc i reapareixen les arrugues al front, solcs profunds que marquen camins a la seva cara. No aparta la vista del seu autoretrat al mirall mentre s’esborra les línies negres que s’havia dibuixat als ulls. El somriure es torna amarg i s’agafa amb força a la pica blanca del petit bany. De sobte, la blancor de neu s’esquitxa de gotims vermells: les llàgrimes han recorregut les seves galtes i en arribar a les contrades del rictus s’han omplert del vermell traçat del somriure artificial.
¡Qué trágico y descarnado! El viejo payaso llorando. En la risa encaramado !sabiendo que se está acabando!