Taques en forma de núvols negres, grossos i pesats. Una tartana descolorida. Un turó esborrallat. Una dona esglaïada agafant la mà a un nen esclafat sota una enorme i difusa roda de camió. Pinzellades de sang lliscant carretera avall.
La Núria havia perdut el seu fill feia set anys, i el seu marit l’havia deixada sis mesos després, deixant-la amb el dolor i la culpa com a únics records. El principi de la seva nova vida va ser dur, però va aconseguir tirar endavant. La familia la va ajudar tant com va saber i poder, i els psicòlegs i psiquiatres que la van tractar durant el primer any hi van aportar els seus coneixements alhora que engreixaven els seus comptes corrents. Els amics la feien sortir tant com podien i intentaven que es distregués, encara que no sempre ho aconseguien. La portaven a festes, al cinema, d’acampada... Durant aquella època va fer moltes coneixences, algunes de les quals es van convertir en autèntiques amistats.
La Núria era molt jove quan es va casar i encara ho era, i no li va resultar massa difícil adaptar-se a la retrobada vida de soltera. Va tornar a la seva habitació a casa els pares, on la esperaven incòlumes agradables imatges del seu passat. Penjant d’un clau, la senyera que la declarava com a independentista compulsiva; als peus del llit, la guitarra que li va regalar el seu primer xicot; l’Epi i el Blas sobresortint de l’estanteria farcida de llibres de la universitat; els pósters de R.E.M. i la col.lecció de postals rebudes de tot el món que atapeïen la paret; i el casc de moto que li havia fet guanyar el malnom de “formiga atòmica”.
Transcorregut el primer any, ja havia tornat al seu antic “look” d’adolescent, s’havia ajuntat amb la colla independentista del poble i començat de nou la carrera que abandonà sobtadament quan es va casar. Anava a tantes manifestacions com podia, sempre alçant la veu per declarar al món les seves creences i conviccions, i sempre arrencant a córrer quan aquestes no eren escoltades o no eren del agrat de “segons qui”. Anava a les festes universitaries sempre que la convidaven, sovint arrossegada per la colla que havia fet allà, i a les que hi havia barra lliure encara que no la convidessin.
Va ser en una d’aquestes festes on va conèixer en Gerard. Era un paio alt i prim com un filferro, amb aquelles ulleres de pasta negra sense vidres que sempre duia quan “sortia” al món. Si no hagués estat per la desafortunada frase que va sorgir de llavis d’aquell individu i va creuar la petita habitació esquivant l’esfereïdor so de la guitarra d’en Mark Knopfler fins arribar a orelles d’ella, mai s’hauria fixat en algú com ell.
-Perdona, pots tornar a repetir el que has dit? –va preguntar ella obrint-se pas per acostar-se al petit grup que l’encerclava.
-Que tots els independentistes són uns hipòcrites, entre d’altres coses, però estic convençut que això concretament és el que volies sentir, m’equivoco? –va dir tranquilament, amb un somriure desafiant que li il.luminava la cara.
Va seguir una discussió bastant acalorada, sobre la llibertat, el patriotisme, i temes relacionats, i quan es va acabar ella ja estava bojament enamorada d’ell, i a l’inrevés. Van marxar de la festa els dos junts, van fer l’amor al cotxe d’ell com si tinguéssin divuit anys i l’estiguéssin estrenant, i finalment es van presentar.
“Creure en un país, per molt independent i autosuficient que sigui no dóna la llibertat. Tindrem llibertat quan ningú cregui en països, sinó en persones.”
Van estar sortint durant mig any abans que la Núria es decidís a traslladar-se a l’àtic on vivía en Gerard. Era pintor i professor en una escola d’art de la Gran Ciutat, i utilitzava l’àtic com a estudi i com a vivenda. Allà va anar descobrint un nou món, primer observant com ell pintava, com vivia, el que feia, com creava, i després pintant ella mateixa. Va deixar la colla independentista sense masses explicacions, adduïnt que no tenia temps per a tot, i va descobrir amb sorpresa que no li va saber tant greu com esperava.
Es va endinsar de ple en el món de la pintura, dels colors i de les emocions plasmades mitjançant un traç o una taca. Quan era a la universitat pensava en colors, quan era al “super” rememorava la olor de l’oli que impregnava la tela, quan era a una festa pinzellades vibrants li envaïen els cinc sentits.
Passat un temps, ja tenia el seu propi estudi a l’àtic, i allà experimentava i creava. I sentia. I no es feu esperar el dia en que la Núria va dir a en Gerard que volia preparar una exposició amb els seus propis quadres. Amb els que havia anat fent des que havia començat a viure a l’àtic i que mai havia deixat veure a ningú, i uns de nous que prepararia expressament per a l’ocasió.
Ell es va ocupar de tot. Tenia molts coneguts i sabia moure’s, de manera que un mes després la Núria tenia una enorme sala al centre de la Gran Ciutat per a ella sola, cosa que no la va cohibir en absolut. Durant aquell mes havia pintat nit i dia, amb deliri, amb la porta tancada amb baldó.
Els quadres els van col·locar a la sala sota la seva supervisió, i els va desembolicar ella mateixa un cop penjats. No volia que ningú els veiés fins a l’endemà a la inauguració. Encara no sabia com s’ho havia fet en Gerard per convèncer el propietari de la sala per deixar-hi exposar uns quadres dels quals no en coneixia el contingut ni la qualitat, però l’important és que ho havia aconseguit. Realment era un home que es mereixia tota l’estima que li tenia i més.
El dia següent, la Núria es va llevar aviat, va anar a comprar el pa i els diaris i al tornar a casa va despertar en Gerard. Ell es va dutxar mentre ella es preparava un cafè tot escoltant l’últim disc dels R.E.M. Al arribar a l’última cançó ell ja s’havia acabat d’afaitar i vestir i ella s’havia begut mitja cafetera. Van sortir de l’edifici i van agafar el cotxe on havien fet l’amor el dia que es van conèixer, que els va dur fins a la sala on la inauguració era a punt de començar. Hi havia gent esperant a l’entrada. Coneguts d’en Gerard que havia convidat. Els va anar presentant i ella somreia cada cop més a mida que anava oblidant els seus noms.
Finalment va arribar el moment. El propietari del local va obrir les portes i va fer passar la gent seguint el passadís que duia a la sala. Ella va entrar darrera en Gerard que avançava darrera l’últim convidat.
A la enorme sala hi devia haver un centenar de quadres de totes les mides: uns de gegants i allargats que s’estiraven del terra al sostre; altres de diminuts, del tamany d’una foto; alguns de quadrats, del tamany d’un taulell d’escacs; i d’altres que s’ajuntaven per formar una sola imatge gegantina.
I aquesta imatge es repetia a tots els quadres sense excepció.
Taques en forma de núvols negres, grossos i pesats. Una tartana descolorida. Un turó esborrallat. Una dona esglaïada agafant la mà a un nen esclafat sota una enorme i difusa roda de camió. Pinzellades de sang lliscant carretera avall.
Estic d´acord amb l´exposiciò del Vet, encara que ho trovo un tant llarg, al menys per llegir-ho a la pantalla de l´ordinador. Et mereixes un 10, per fer-te costat ja que ha estat el primer, d´una llarga tirada, espero.