Lliure de càrrega camina cap al nord. Buit de sentiments, de qualsevol esperança que l’alliberi del seu destí. Camina a poc a poc, amb la mirada perduda i una feixuguesa a les cames que gairebé no el deixa avançar. No té on anar, cap destí concret, ningú no l’espera enlloc, només camina i cerca. Encara que només té dotze anys se sent vell, sent que la mort el persegueix, sent el seu alè al clatell, però està massa cansat per fugir-ne.

On són els pares? De sobte van desaparèixer i mai més no els ha trobat. Fa temps que camina i en el camí ho ha anat perdent tot: la bossa amb la roba, les sabates i aquell conte que li llegia la mare perquè s’adormís.

S’asseu a la vora del riu, voldria plorar per desfer aquest nus que té a la gola, però les llàgrimes no volen sortir. Darrerament es neguen a aparèixer, potser perquè ha plorat massa a la seva curta vida i de res no li ha servit. Si ho aconseguís segur que li alleugerien el sofriment i aquesta angoixa que lluita per manifestar-se.

Està molt cansat, té fred i gana. Quan de temps fa que no menja? Ni ho sap, per perdre ha perdut fins i tot la noció del temps. Se jeu i s’arrauleix, així sembla que el fred s’apaivaga. Tanca els ulls i la son el venç. Somnia en aquell dia, quan jugava al carrer amb els seus amics i van venir uns homes, van entrar a casa seva i es van endur els pares. Des de lluny els seguia, els cridava, volia apropar-se, però l’empaitaven i no ho aconseguí. Va veure que pujaven al vagó d’un tren, que gairebé no tenia finestres, amb molta més gent que plorava espantada. Mai més no els ha tornat a veure. Des de llavors que camina, pregunta a tothom si els han vist, ensenya la fotografia de casament, aquella que hi havia sobre el moble del menjador, però sembla que s’hagin desfet com el fum.

Es desperta tremolant, té la cara xopa, les llàgrimes brollen dels seus ulls com d’una font. Se sent més reconfortat, però afamat. Algú l’està mirant, li parla, però parla un idioma que ell no entén; li dóna un tros de pa que es menja com si fos el millor àpat del món. Un cop fart busca la fotografia, vol ensenyar-la al desconegut; regira les butxaques, però no hi és. Es desespera, era l’única cosa que conservava, el seu tresor més valuós i també l’ha perdut. Ara sí que ja no li queda cap esperança.

L’home li posa el seu abric vell per l’espatlla i li ofereix la mà, però ell desconfia; fins ara tothom li ha girat l’esquena i no sap per què. Llavors aixeca el cap i el mira als ulls. Somriuen lleugerament, són amables i miren amb tendresa. La mà continua estesa i el nen a poc a poc allarga la seva, petita i escanyolida, i la posa sobre la de l’home, forta i molsuda. Comencen a caminar agafats de la mà, sap que el seu destí és incert, però començar a albirar una petita llum dins d’aquella foscor. Aquella mà pot ser el principi d’una nova vida.