La porta de ferro verda roman tancada. Deixo la bicicleta recolzada a la vorera i l’obro. L’ombra em sobta i m’enlluerna, la frescor m’acarona la cara, la puresa de l’aire em neteja l’esperit i veure l’Amàlia resant El Rosari em dóna forces immenses per esmicolar el silenci. -Bon dia tia! Ja tornem a ser aquí. L’Amàlia alça la vista per sobre de les ulleres i en un primer instant sembla no conèixer-me. De sobte s’aixeca i esclata en petons i abraçades, sempre acompanyat d’un afectuós “Què gran estàs!”. L’Amàlia té vuitanta-sis anys i en fa un que pateix una malaltia que li fa perdre la memòria, però sempre que vinc em rep igual, com si la part del cervell on reposen les meves dades no hagués quedat afectada. La meva mare diu que es recorda de mi perquè em du dins el cor. Quedo uns instants mirant el pati. Observo un gronxador de fusta que el meu oncle Martí va fer molt anys enrera, el qual guarda molt moments de joia i rialla, una figuera per la que s’enfilen els gats que ma tia acull i un munt de trastos que el meu oncle guarda, per inventar algun aparell dels que brollen de la seva imaginació. El pas del temps i el transcurs de la vida, queden reflectits per a l’Amàlia, dins el seu pati. L’hivern comença quan el pou es glaça, la primavera esclata quan les mimoses perfumen l’ambient, l’estiu neix quan maduren les figues i la tardor apareix quan les primeres fulles seques inunden el pati. En el temps que porto admirant, a l’Amàlia li ha donat temps de portar una safata de dolços a la taula i ficar-me dos-cents duros a la butxaca. –Què no necessito els diners tia! –li dic sempre. Però ella, tossuda com una mula, s’encaparra en que me de prendre una orxata a la plaça amb els meus cosins, i no hi ha manera de treure-li la idea del cap. La meva tia té uns ulls molt petits i de color blau cel, la seva pell és fina i blanca i la seva cara s’assembla a un paper arrugat. El seu cabell és blanc com la calç, i el porta sempre recollit en una trossa que li tiba la cara, però el seu sentit de l’humor no ha desaparegut en tan temps de vida. Després de menjar-me mitja safata de dolços i d’haver estat gairebé mitja tarda petant la xerrada li dic a la meva tia que he de marxar i que ja parlarem una altra estona. Surto al carrer, i la bicicleta resta immòbil. L’agafo i vorejant la riera, que amb prou feines du un pam d’aigua, arribo a casa de la meva altra tia, la Júlia. Obro la porta i veig la meva tia Júlia, la seva filla Agnès i la seva veïna Rosa fent la pela del safrà. L’aroma és extraordinària i la mescla de colors morats i vermells intensos fa que veure el pati sigui un autèntic goig. Les tres m’escanyen a abraçades i a petons. Vols alguna cosa de menjar?, em diu la tia. No que vinc de casa l’Amàlia i m’he afarta’t de dolços, li dic jo somrient. A la meva cosina li es ben igual el que hagi dit. De seguida em porta un préssec i un grapat de cireres. Què tossuts sou entre tots els de la família eh?, li dic mofant-me. Les tres riuen. El pati de la Júlia està cobert per una parra, que fa una ombra que s’agraeix, al cantó contrari dormen un tractor i una motocicleta, ambdós molt vells. No dubto en menjar-me el préssec sota la parra mentre admiro el corral i les conilleres, que va fabricar el meu oncle Antoni anys enrera. El meu oncle va morir a la Guerra Civil a causa d’una bomba que va caure al camp, mentre ell i un cosí meu feien la recollida de l’ametlla. Des de llavors, la meva tia vesteix sempre de negre i resa cada dia per la seva ànima. La meva tia sempre que vinc a casa seva em recita poesies que la seva mare li explicava quan era petita i jo gaudeixo molt escoltant-la, perquè penso que la memòria no ha mort al cervell de la Júlia i que els ulls li segueixen brillant igual cada cop que la veig, amagant misteris i secrets que es durà de la mà a la tomba. El sol comença a desaparèixer pel campanar de l’Església, la qual cosa m’obliga a acomiadar-me amorosament de la meva tia, la meva cosina i la Rosa, la veïna de tota la vida de la meva tia que m’estima tant com ella. Agafo la bicicleta i pacíficament pujo pel turó de l’omeda, dibuixant als núvols amb l’alè i desafiant al món amb la meva bicicleta.