La Carme i l’Àngel es van conèixer fa un munt d’anys. Treballaven a la mateixa empresa, i mica en mica amb la continua proximitat va arribar l’amor com una glopada d’aire fresc. Després d’una relació no gaire llarga, però enterbolida pel rebuig de la família d’ell, van casar-se i tota la seva il•lusió va encaminar-se a culminar el seu amor amb un fill, ja no eren massa joves i no podien esperar gaire. Però aquest moment no va arribar, després d’un avortament i un part amb un final desastrós, van adonar-se que mai no ho aconseguirien. Però això no els va enfonsar, ans al contrari, va enfortir la seva relació i es van dedicar en cos i ànima l’un a l’altre.
Després d’uns anys difícils, la Carme va patir dos infarts lleus, però alhora feliços, amb la felicitat que dóna la complicitat de saber que no estàs sol, va arribar la jubilació. Van aprofitar el temps per viatjar, van recórrer mig món i van descobrir l’amor assossegat de la maduresa. Però tot això un dia es va acabar, quan a l’Àngel li van detectar un càncer de pròstata. El metge li va dir a la Carme que això tard o d’hora acabaria amb ell, però ell mai no ho va saber ja que aquesta era la seva voluntat. Per tant, la Carme va fer mans i mànigues perquè durant el temps que va durar la seva malaltia mai ningú no li ho digués.
Ella va estar al seu costat com havia estat sempre, tal como havia dit el capellà que els va casar: “En l’alegria i en la tristesa, en la salut i en la malaltia fins que la mort us separi.”
Quan la vida se li escolava, ell s’arrapava ben fort a la mà de la Carme, la seva estimada companya, el seu únic amor, i no la deixava anar, era el seu únic lligam a la terra, al món material. Sabia que a dalt l’esperaven la mare i el Llorenç, el seu germà, morts tots dos ja feia temps; però ell els feia marxar, els cridava que se n’anessin que ell volia quedar-se amb la Carme, mentre li premia la mà amb força, amb una força que la Carme no sabia d’on li venia.
Ella el sentia cridar i feia el cor fort, li donava calmants per al dolor, li parlava dolçament, el besava, li deia que no s’amoïnés que sempre seria al seu costat.
Però la situació cada vegada empitjorava més i la Carme va demanar ajuda a un centre per a malalts terminals. Va parlar amb un metge molt amable que se l’escoltava amb atenció i li parlava amb tendresa. Va aconsellar-li que li donés permís per marxar, que si no ho feia ell patiria molt, o si més no, no moriria en pau.
Així que una tarda, després de donar-li els calmants, es va jeure al seu costat, li va prendre la mà i va parlar-li a cau d’orella:
—Àngel, la mare i el Llorenç t’estan esperant, marxa amb ells, jo estaré bé amb el teu record, i quan arribis a dalt espera’m, algun dia ens tornarem a trobar.
Ho va dir amb dolcesa, mentre contenia les llàgrimes que lluitaven per sortir. Es va quedar al seu costat, quieta i vigilant.
No havia passat massa temps, sis o set hores potser, quan ell la va cridar suaument, respirava feixugament, ella li va fer un petó als llavis i l’Àngel va exhalar l’últim sospir.
La Carme es va quedar molta estona al seu costat, abraçant-lo, fins que el seu cos es va quedar fred. Però no va plorar, se sentia bé, sabia que l’havia ajudat a morir i que havia mort feliç, amb la certesa que algun dia tornarien a trobar-se.
Després sí que ha plorat, ha plorat la solitud, la falta de la persona que era la seva vida; però la reconforta el fet de pensar que va desprendre's de qualsevol mena d’egoisme i el va deixar marxar. El metge que l’havia aconsellat va felicitar-la per la seva enteresa, la seva decisió, ja que hi ha molt poques persones que siguin capaces de dur a terme un acte tan altruista per amor.